Arxiu d'etiquetes: null

Juny 2014 i cases reials


En el meu darrer post deia que l’enunciada recuperació econòmica s’acceleraria més ràpidament del que podia preveure’s. Advertia que era un vaticini sense fonament empíric, d’economista barroer. Ens trobem a mitjan d’any i no sabem com acabaran els indicadors. Ni tan sols quines noves sorpreses i quins nous esdeveniments econòmics, polítics, socials o culturals tindrem d’aquí a finals d’any.

La imprevisibilitat creix en relació directa amb la velocitat i encara més en la seva versió superlativa, és a dir, la velocitat sobre la velocitat o el que és el mateix, l’accel·leració. Sembla tanmateix que no tenim ni volem tenir aturador en aquesta carrera a favor d’aquests dos fenòmens de la física (la velocitat i l’accel·leració) i seguim per tant, mirant d’accelerar-ho tot. Fins i tot accelerem les partícules amb la pretensió de resoldre més rapidament els misteris de la creació de l’univers.

Deia, però que ens trobem tal com m’he referit abans a mitjan del 2014, concretament en el mes de juny. I aquests dies es recorda que fa exactament cent anys es va produir un fet no previst; l’assassinat de l’arxiduc de Francesc Ferran d’Àustria a la ciutat de Sarajevo. L’esdeveniment que va suposar el detonant de l’esclat de la primera guerra mundial. Per cert, a vegades s’omet que en aquest atemptat també es va assassinar la seva muller, Sofia, duquessa de Honenberg.

Els historiadors comparteixen la visió que la tensió política a Europa era en aquells temps força elevada i que els diferents governants dels diferents imperis implicats tenien ganes uns dels altres. Alguns historiadors inclús han afirmat que un excés de testosterona impulsava reaccions, declaracions i decisions, cosa que el final els va portar irremeiablement als seus respectius exèrcits a l’arena de la confrontació sense precedents.

L’arxiduc Francesc Ferran havia de ser el successor de Francesc Josep I d’Àustria a la corona de l’Imperi Austrohongarès, que arribada certa edat anava en retirada i ja pensava en el relleu quan de manera imprevisible va veure –amb la matança del seu successor- com s’estroncaven per ell i pel vast imperi Austrohongarès, els plans pel relleu previstos.

La cosa, com és ben sabuda va acabar molt malament per la família dels Habsburg. En finalitzar la cruenta guerra la desintegració va ser total. I l’imperi Austrohongarès va quedar reduït a les dimensions de l’actual Àustria. I amb ell, la seva dinastia extingida i aniquilada. Cal recordar que els Habsburg juntament amb els Borbons han estat probablement les dues dinasties més importants de l’època moderna europea.

Doncs bé, parlant d’aquests darrers, aquest mateix més de juny primer centenari de la desaparició del mapa dels Habsburg, ha estat el triat per la casa reial borbònica espanyola per fer el relleu generacional per abdicació de Joan Carles I en favor del Príncep Felip d’Astúries, Felip VI in pectore. Sense el soroll de fons dels tambors bel·licistes centre-europeus del segle passat, aquest relleu no es produeix però en absència de factors potencialment desestabil·litzadors i altament adversos a la causa monàrquica.

No entraré en l’anàlisi dels fets presents. Però és ben cert i just dir-ho, que hi ha hagut un bon nombre de concentracions i força més veus en forma de declaracions, intervencions públiques i articles, de les que es podia preveure inicialment, sobre la conveniència com a mínim de sotmetre el nomenament de Felip VI com a cap d’Estat a referèndum electoral. Uns altres voldrien la desaparició accel·lerada del sistema monàrquic per considerar-lo del tot obsolet. Un altre cop la velocitat i l’accel·leració…

Tampoc parlaré del procés català. No cal. Però també és cert que aquest presenta pel nou rei tanta o més capacitat pertorbadora que l’anterior. Sembla que per les seves declaracions inicials l’estil continuista del seu pare serà el que el Príncep actual acabarà adoptant – si és que no ens sorprèn- en la gestió de la cosa catalana.

En aquest sentit no sé què deu tenir al cap el quasi contemporani d’un servidor i proper rei d’Espanya. Però millor que sigui prudent en la gestió de les seves pretensions –siguin quines siguin- si no vol que li passi el contrari de què tenia planificat. Ja se sap que el destí passa males jugades. Evidentment no temo per la seva integritat física a la manera del seu vell company de professió austríac, ni de bon tros. Però farem bé en reconèixer que poc o molt poc podem saber allò que l’espera.

Els temps d’ara són extremadament molt més difícils de gestionar. Les xarxes –totes- de les quals ens hem dotat els humans creen un sistema social neural molt més complex i això impedeix que qualsevol empresa per petita o gran que sigui, no diguem una societat o un país es pugui governar seguint un pla establert. La presència de factors exògens i imprevistos ho impedeix de soca arrel.

Amb la desaparició de la casa habsburgesa Stefan Zweig, en el seu relat memorialistic “El món d’ahir”, deia que amb la caiguda d’aquell imperi com a conseqüència del conflicte més gran i més sagnant que s’havia produït fins aleshores – la primera guerra mundial- desapareixeria per sempre el món de les certeses i les seguretats i amb ell tot un conjunt de valors i assumpcions.

Reiterant així que el regnat de Felip VI no vull que se l’endugui cap deflagració, ni desitjant-li res negatiu en el personal, sí que no puc evitar plantejar-me amb molta curiositat i expectació com es resoldran els esdeveniments futurs que haurà de fer front. De les monarquies occidentals, la seva és sens dubte la més seriosament qüestionada, la més dèbil i la més amenaçada. També degut al llegat clarament en declivi (cosa insospitada només uns anys enrera) com a conseqüència de desafortunades accions individuals o familiars de l’abdicant.

Res ni ningú ens pot donar la més mínima pista del què passarà però posats a especular, amb tantes adversitats, amb tantes inesperades oposicions i amb tantes tensions territorials no seria gens desgavellat imaginar que un gir imprevist, un altre cop, posi fi de manera sobtada a la corona d’avui, almenys en l’àmbit i la forma que la coneixem en aquests moments de transició.

Seguirem d’aprop els esdeveniments.

PD: En acabar d’escriure aquest post llegeixo la notícia que un destacat endeví li augura un regnat no més enllà dels 7 anys. Predicció que neguiteja als més monàrquics o juancarlistes perquè també inclou que aquest arribarà al final dels seus dies l’any que ve.