Arxiu d'etiquetes: “intel·ligència”

Som intel·ligents?


Diu José Antonio Marina -per mi un dels més il·lustres pensadors del panorama actual- que porta tota una vida estudiant el fenomen de la intel.ligència des de la filosofia (base del seu coneixement) a la biologia, elaborant-ne una teoria que comença en la neurologia i acaba en l’ètica.

En aquest procés, fa ja unes dècades apareixia un nou concepte del tot revolucionari relacionat amb la Intel·ligència, la Intel·ligència Emocional, feta famosa en l’àmbit científic i popular per part de l’americà Daniel Goleman.

Tot i reconeixent l’aportació d’aquesta nova perspectiva (la IE), Marina ens diu però que cal anar contemplant una nova forma de valorar, considerar o estudiar la Intel·ligència. La intel·ligència executiva. Per ell, de poc serveix ser destre en la gestió de les pròpies emocions i en la comprensió de les alienes si som uns inconstants en tot allò que ens proposem, si no ens sabem concentrar en les tasques importants o som uns procastinadors nats, entre d’altres exemples.

Pels que no estigueu segur del significat del concepte procastinar, deixeu-me ajudar-vos una mica, però agafeu-vos abans. Procastinar és l’acció o l’hàbit de deixar per a més endavant accions o activitats que cal atendre per altres més irrellevants i agradables. És a dir, allò de deixar el que ens costa per l’endemà…

Touché. Qui no hagi procastinat mai que aixequi el dit ara mateix. Qui mai hagi estat inconstant en algun dels seus propòsits que deixi de llegir. No li aportarà gaire aquest text.

Per Marina, la funció de la intel·ligència executiva és literalment: “…la de dirigir todas las capacidades humanas como: evaluar, hacer proyectos, planificar, tomar decisiones y dar órdenes a nuestra máquina no consciente de producir ocurrencias…”. Deu n’hi do. Sens dubte, un repte força ambiciós mirar de ser executivament intel·ligent. Per sort, l’autor ens avisa de que aquesta intel·ligència no és innata, i per tant es pot adquirir (i de fet s’adquireix) en el transcurs de la vida.

Aquesta nova idea sobre la intel·ligència que va més enllà de la intel·ligència tradicional o de la intel·ligència emocional,  proposa considerar l’existència d’un director d’orquestra per a la presa de decisions i una assignació correcta de la resta de recursos per a la consecució de metes. Ja em perdonareu però això de l’assignació correcta dels recursos em recorda la avui en dia, mal ferida disciplina econòmica.inteligenciaejecutiva

Si teniu ocasió feu-li una ullada al tema. Reconec que és suggerent. Vaig llegir aquest llibre al setembre de l’any passat (fent-lo coincidir expressament amb la represa professional) i els consells, exemples i descobriments que ens hi mostra fan pensar força i animen a fer una mica el camí cap a una major competència executiva.

De totes maneres, per a mi té una pàtina excessivament racionalista. Potser és perquè sóc romàntic de mena però sempre he pensat que el millor de l’establiment d’objectius n’era precisament el camí, amb els seus racons i meandres, els seus pendents i els seus descensos. El camí porta sorpreses i companyies. I proposa també noves rutes.

On està el plaer de l’obligació incomplerta? (que no em sentin els de la feina) I el gust per les petites l’auto-traïcions?  Suposo que tot això deu poder encaixar-se també en aquesta nova perspectiva sapiencial. Ara bé no tinc clar si com a defectes a eradicar de soca arrel o com aspectes que hi poden conviure-hi amb certa harmonia? Convindria preguntar-ho al José Antonio Marina. I vosaltres, què en penseu?

Anuncis