Què ens diferencia dels alemanys?


S’està convertint en fet habitual, en relació a la crisis econòmica i les mesures que cal prendre, criticar durament la presidenta Angela Merkel i per extensió la manera de veure les coses dels alemanys. Se’ls acusa de tenir per valor suprem l’austeritat. Se’ls ataca per la rigidesa de les seves posicions i se’ls retreu la seva falta d’una visió més amplia sobre la diferent naturalesa dels països que integren Europa.

Vagi per endavant que comparteixo en part alguns d’aquests plantejaments. Però discrepo totalment dels què ens volen fer creure que els alemanys actuen així per lleugeresa o superficialitat. Al contrari, si hi ha un país, una cultura al món on la profunditat hi és present de manera evident, aquest és sens dubte Alemanya.

Massa sovint, des de la cultura mediterrània es menysté amb displicent arrogància els valors de la seva germana del nord. Greu error. És convenient recordar qara i aquí, que els germànics són el creadors d’un concepte que no té traducció directa a la nostra llengua com és el de “Bildung”.

Recomano “urbi et orbi” que es busqui on sigui el significat d’aquest terme. Mes d’un quedarà colpit. L’envergadura del què engloba aquesta paraula és màxima. Reconec que quan la vaig descobrir (de la ma de Rosa Sala Rose en el seu fabulós assaig “El misterioso caso alemán. Un intento de comprender Alemania a través de sus letras”, us en recomano el seu blog: http://rosasalarose.blogspot.com.es) vaig quedar favorablement impressionat.

Concretament aquesta brillant germanista defineix “Bildung” de la següent manera: “la construcción consciente de un individuo en perpetuo crecimiento, de alguien que se hace a sí mismo para alcanzar un nivel superior de humanidad a través del conocimiento y de las artes, aspirando a una ejemplaridad viviente: ésa es la noción de ‘Bildung’, concepto clave para entender la cultura alemana“.

De ben segur que alguns us podreu estar interrogant sobre diverses qüestions. I és que aquest concepte no deixa en absolut indiferent. És del tot alemany i com es podrà compartir queda ben lluny de la lleugeresa i de la simplicitat.

Anuncis

Les Humanitats i els programes electorals


Ara que ja ens trobem en plena carrera electoral se’m acut fer una ullada als diferents programes que presenten els principals partits que es presenten. El propòsit, veure què plantegen en matèria educativa.

La gran majoria veig que parla de la necessitat de millorar les competències bàsiques, lluitar contra els catastròfics resultats que obtenen els nostres alumnes, incorporar les tic’s, etc. Però en cap cas no hi he pogut trobar explícitament la més mínima defensa de les Humanitats.

Alguns parlen de la conveniència de millorar l’hàbit lector, facilitat l’accés a l’art i a la cultura, però insisteixo enlloc no he vist clarament el desig de dotar al poble català d’un veritable marc humanístic que serveixi de guia per la formació dels nostres futurs i presents ciutadans.

Diu Martha C. Nussbaum (recent premi Príncep d’Astúries de Ciències Socials)  en el  seu llibre, “Sense ànim de lucre – Per què la democràcia necessita les humanitats”, “…sense el suport de ciutadans educats de manera adequada (amb les humanitats) és impossible que cap democràcia sigui estable…”

Sota aquest punt de vista, a banda del que hi ha en joc en aquestes properes eleccions, sembla doncs que ens hi juguem també la qualitat (estabilitat) de la nostra forma de govern.

L’autora, en aquest brillant estudi diu més endavant, …la capacitat de detectar fal·làcies és una de les coses que fan que la vida democràtica sigui indecent…. Així doncs, és obvi que el què convé més enllà de capacitats tècniques, grans coneixements de continguts dits d’utilitat immediata i habil.litats tecnològiques, és en paraules del Professor Jordi LLovet, “Adéu a la Universitat”,  …si no atenem les humanitats podem caure beatíficament , en les formes més perverses del regiment de la cosa pública: la plutocràcia, la burocràcia i, en el límit, els totalitarismes  disfressats amb les màscares més sofisticades…

Heus aquí, per tant, el meu lament per aquest greu oblit. Espero que des del meu modest  fil de veu algú vinculat a la cosa pública catalana pugui tenir-ho en compte, si és que encara queda un mínim de sensibilitat, ètica i intel·lectualitat.

El meu company de Madrid


Un antic company de feina madrileny quan venia a Barcelona em deia que havia de reconèixer que la nostra ciutat li semblava molt moderna. Posava per exemple, la gran quantitat de motos però també de bicicletes que anaven amunt i avall conduïdes per a tota mena de gent. Em deia literalment que li semblava una ciutat més, no sé com dir-ho, més europea.

Passa sovint que entre Madrid i Barcelona tot i les obvies semblances o punts en comú que com a ciutats es tenen, hi ha particularitats petites o grans que les fan diferents. Una d’elles és en la manera de vestir. Sobretot en el vestir de negocis. I és que per poc avesats que estiguem en els diferents estils, es reconeix a hores lluny quan en un despatx o oficina el qui entre per la porta viu a l’esquerra o a la dreta del meridià. Normalment des del centre peninsular s’associa al català un estil més modern i inclús agosarat, mentre que els mocassins amb borles, les corbates roses en camises blaves de coll blanc degudament tancades dels punys amb vistosos “gemelos” sol fer més fi per a un madrileny. Dificilment es veurà una americana creuada per la Diagonal no és el cas de calle Serrano.

Recordo les hores que ens haviem mútuament dedicat a explicar-nos les nostres respectives perspectives, idees i valoracions sobre el conflicte Catalunya – Espanya. El meu company de cognoms il.lustres no era en absolut gaire favorable a la causa catalana. Ans el contrari molt cops no l’entenia i sovint la rebutjava. Recordo un dia, d’això farà ara entre dos i tres anys, haver-li dit que el número d’independentistes anava creixent. Vaig arribar a aquesta conclusió arrel de la manifestació 10 J contra la menys consideració que havia rebut el nostre Estatut ens els tribunals espanyol. El recordo dient que no amb el cap i insistint que aquests eren una minoria.

Fa temps que no se res d’ell. Ens vem perdre la pista i no voldria recuperar-la únicament per discutir la present situació política. Però el què està clar és que deu estar veient tot això amb certa sorpresa i potser preocupació. Deu pensar que la volguda independència aquí no arribarà a ser un fet real. Deu estar pensant que tot plegat es tracte d’una maniobra política per tapar errors i per aconseguir treure’n partit a la manera fenicia de peix al cove, etc.. I així com tots els altres arguments que es diuen en els ambients polítics i periodístics madrilenys.

Tinc però clar, que en el fons més enllà de les quantioses pèrdues econòmiques que s’imagina tindria la independència tant per a Catalunya com per Espanya, el que si li dol és que aquesta última perdria definitivament la palanca de la modernitat. Sap que Espanya sense Barcelona retrocediria notablement també en el camp avanguardista i per tant, la possibil.litat d’assimilar-se amb allò que volen però que intrínsecament sempre els ha estat tan esquiu a ell i a la resta d’Espanya.

Serà que en el fons també els dol que marxant d’Espanya aquesta distància s’eixampli encara més? Serà que els fa por sentir-se abandonats per alló que en en fons sempre han admirat i darrerament poc han reconegut?

Si per aquelles coses, l’aztar em fa tomar-me amb el meu amic madrileny és clar que amb tacte i delicadessa ho indagaré.

Resposta a Alfredo Pastor


Benvolgut Professor,

En relació al seu article titulat: “A la línia de sortida?” on exposa el seu punt de vista sobre el procés que s’ha iniciat a Catalunya, permeti’m, amb tot el respecte que em sigui possible i que em mereix vostè, tant per la seva trajectòria professional com per la seva contrastada talla moral i intel·lectual, de fer-li arribar la meva discrepància sobre alguns dels punts o afirmacions que hi fa.

Afirma que vostè que no és independentista i que va ser criat en un ambient en què la idea d’Espanya era natural, que més tard va veure que la pluralitat lingüística es corresponia amb la segmentació social i  que li semblava que el progrés material del país i la generositat d’uns i d’altres bastarien per cicatritzar aquelles divisions.

Bé, jo si sóc independentista i també em vaig criar en un ambient familiar i escolar d’absoluta naturalitat en relació a la idea d’Espanya i també vaig veure des de petit que hi havia persones que utilitzaven el castellà i que n’hi havia que utilitzaven el català sense que això impliques cap mena de problema a Catalunya.

Malgrat que sóc de formació, del mateix ram que vostè, mai he cregut que el progrés material impliqués necessàriament un canvi en les mentalitats. La prova la tenim en l’àmbit internacional actual on diversos països estan coneixent una important evolució en les seves magnituds macroeconòmiques i segueixen mantenint costums socials i culturals de l’època que aquí a occident anomenem Medieval. Posseir una parabòlica, un telèfon mòbil o una connexió a Internet no educa ni civilitza ni sensibilitza per si sol.

En quan a la cicatrització que vostè esmenta, cal adonar-se de què per a què hi hagi cicatriu hi ha d’haver una acció prèvia, violenta o no, que la provoqui. Crec honestament que Catalunya té les mans molt netes al respecte de possible cicatrius causades, i que si algú ha provocat una ferida alguns motius haurà tingut per així fer-ho.

Parla també del testimoni de l’Europa d’ahir d’S. Zweig i esmenta que en la llista dels horrors que li va tocar pair posa els nacionalismes en primer lloc. Efectivament, S Zweig va ser perseguit, calumniat i humiliat per un nazisme, basat en un nacionalisme expansiu, un antisemitisme exacerbat i d’altres creences que no cal ara enumerar. Tanmateix Zweig quan parla de nacionalismes es refereix clarament al germànic en primer lloc, i els altres de naturalesa excloent.

Estarà d’acord en mi en que Zweig no pensava precisament amb el nacionalisme holandès o polonès, per posar al cas, al fer l’anterior afirmació, oi? I és que com sol passar, cal anar en compte en les generalitzacions i destriar el gra de la palla. En aquest sentit, espero que també vegi les diferències entre el nacionalisme espanyol i el català. Un més dominant, l’altre més de resistència. Un més polític i militar i l’altre més de tipus cultural i de construcció de realitats millors, tals com les idees que al tombant del segles anteriors van donar peu al noucentisme i al modernisme. Aquest fenòmens, que tan van impulsar la creació de formes artístiques i culturals, van elevar al seu torn, l’autoestima i el nivell cultural, espiritual i educacional d’una població que nodrida de positivitat va alimentar encara més el que més endavant donaria lloc a una classe emprenedora que amb forta, clara i decidida visió industrial tanta riquesa seria capaç de generar.

No és així per casualitat que la prestigiosa escola de negocis on vostè forma professionals del món empresarial i financer, iniciés les seves activitats a la capital catalana i no en altre lloc. Les casualitats aparents solen tenir una causalitat oculta. I en aquest cas concret, és gràcies al pòsit del catalanisme o nacionalisme català, tal i com aquí sempre l’hem entès que seguim gaudint d’un llegat que ens cohesiona i que ens fa seguir amatents davant de noves agressions.

Definitivament, crec que en aquest joc de visions contraposades, hi ha objectivament una part moralment més justa que l’altra, una més educada que l’altra, una més pacífica que l’altra i una més il·lusionada (motor de progrés) per un món millor que l’altra.

Mentre que des d’aquí portem força temps enredats en debats interns sobre com influir més i millor a Espanya, des de posicions contraposades que recullen diferents perspectives i sensibilitats; des del pensament del conglomerat madrileny (manllevant la seva expressió) només hi veig que incomprensió, menyspreu, displicència i reaccions emocionals. Li ho puc assegurar. Fent ús de la pluralitat de mitjans que tenim aquí (i que allà no), m’he endinsat en els que des d’allà expressen el seu sentir. I a hores d’ara no he vist el més ínfim gest d’autocrítica per tot el què està passant. Molts cops la seva anàlisi no superaria l’aprovat justet en el que els estudiants d’abans anomenàvem, “comentari de text” quan ens enfrontàvem a l’antiga selectivitat. I dic antiga però podria ben bé dir futura, per què com sap més bé que jo, Espanya és l’únic país del món que en trenta anys ha canviat de llei d’educació fins a set vegades. Exemple nauseabund de com a Espanya s’exerceix el poder quan es té. Així que a hores d’ara no sabem si quan hi hagi canvi de signe polític en el govern espanyol es rehabilitarà aquesta prova.

Des que tinc consciència política mai he vist que els dos grans partits espanyols hagin estat capaços de consensuar cap mena de llei fonamental pel seu país, a excepció clar de quan es tracta dels drets i aspiracions dels catalans. Trist, però tal com sona.

Em sap greu el to crític de la meva resposta. Però he de confessar-li que jo no he estat independentista tota la vida. Ha estat la força dels fets i la reflexió profunda el què qui m’hi ha tornat. I ara penso que en cas de que Catalunya acabi disposant d’un estat propi, la gran majoria de coses del dia a dia no canviaran, seguirem veient els mateixos canals, llegint la mateixa premsa, menjar el mateix i compartint moltíssimes altres coses.

Però les coses són com són. Tal com vostè bé reconeix, la vergonyosa (pel seu baix nivell) resposta que estant donant, cal concloure que la reconciliació cada dia, cada hora i cada minut que passa sembla més quimèrica. Les ferides són massa grans a aquestes altures i l’esperança per un món millor s’ha instal·lat de forma transversal en tota una població que, en aquest cas si, ha tancat filles entorn al seu President.

Queda per veure, en el cas de què es consumeixi un clar posicionament a favor del nou Estat d’Europa per part dels votants catalans, sempre clar que es resolgui de manera satisfactòria la seva factualitat… que passarà.

En el món empresarial en el que ambdós ens movem utilitzem l’expressió anglesa “track-record” per definir el conjunt d’elements sobre el passat que defineixen una empresa, un equip directiu, etc. Sota el meu humil punt de vista i donades les reaccions actuals ja esmentades, així com el track-record del caràcter de la nació veïna, la reacció estarà més lluny de l’admissió i reconeixement de la possible pèrdua amb elegància i “fair-play” que no de la reacció més irracional, emocional i hormonal possible.
I em fa pànic pensar que aquesta, ferida en el seu orgull i amor propi sigui capaç d’escollir el camí més bel·ligerant. Em refereixo al camí propi de la bogeria consistent en el morir matant, no necessàriament en el sentit físic, però si econòmic, social i polític. Els veig capaços d’això, no ho puc evitar.

La honestedat intel•lectual


En motiu de la recent situació provocada per la passada manifestació del 11-S a Barcelona i de les múltiples reaccions en forma d’opinions escrites, compareixences als mitjans o comentaris a peu del carrer s’observa tres grans tendències. La visceralitat d’uns i d’altres en primer lloc, la reflexió més o menys profunda basada en arguments i dades en segon lloc i la que es mostra original i enginyosa en tercer lloc.

En volum la primera és la que més predomina, seguida de la segona i en tercer lloc, com és de preveure la més escassa, la darrera. I és que són pocs els que aporten alguna cosa nova en el debat. Són pocs els que mostren aquell punt de fina intel·ligència que amb la subtilesa de la seva exposició et provoca un mínim de reflexió sigui o no sigui la base de la mateixa propera a les teves creences sobre la qüestió.

És normal que ocorri d’aquesta manera. Entre d’altres raons per què si tothom es mostrés original a la hora de dir-hi la seva voldria dir que o bé el tema ens és del tot al•lilè i per tant, tot ens semblaria extraordinari o bé que les persones, davant d’aquesta nova però més que centenària qüestió ens estem mostrant amb una capacitat imaginativa més alta de la prevista.

També és normal que hi hagi qui amb bona voluntat i conscient de la gravetat és mostri força prudent, considerat, educat i prudent. Només faltaria. És així com s’hauria d’actuar sempre quan pretenem fer reflexió social. El que ja no és normal és quan exhibint destacades credencials culturals, literàries o filosòfiques es tendeixi a la simplificació barroera  o la comparació abjecta per menystenir els arguments dels altres.

Ahir va ser noticia (casualitat?) que dues rel·levants figures de l’erudicitat espanyola tals com Mario Vargas LLosa i Fernándo Sabater (ambdos defensors de la causa de la transfuga Rosa Diez del partit de Ciudadanos) van sortir al pas amb respectives declaracions sobre el procés sobiranista català. Patètics els dos semblava que competíssin per veure qui anava més lluny en el camp de l’absurditat i del ridícul.

Entrant en matèria, és una autèntica llàstima que tot un premi Nobel de literatura com Vargas Llosa o que un dels més eminents filòsofs de l’àmbit espanyol diguin literalment que “l’impacte de la mobilització “està molt inflat”, i que els catalans de la manifestació estiguin immersos en una involució ideològica, anacrònica i en un fanatisme tancat i mediocre”, en el cas del primer. I pel que fa al filòsof Fernando Savater, que els independentistes fan com aquell ric francès que ha declarat que si a França es decideixen apujar els impostos marxarà del país.

Em pregunto com és possible en nom de les lletres, del pensament il·lustrat, de la raó i de la moral es pot caure en un grau de cinisme o forçat desconeixement de les coses tan elevat. Em pregunto, com és que es deixen endur pels que no veuen més enllà de la seva estricta realitat i es posen a la boca comentaris tan poc fonamentats, tan poc elaborats sense que se’ls sacsegi mínimament la consciència?

Puc afirmar que els he llegit als dos, els he assaborit als dos i que ambdós estan presents en la meva biblioteca particular. Però ara no puc deixar de qüestionar-me si cal que els reservi un altre espai lluny dels llibres que tinc per mes estima. No per què pensin de manera diferent a la meva, sinó per la alta traïció que suposa fer el que han fet.

Vargas LLosa es queixa en el seu darrer llibre “La civilización del espectáculo”, que avui en dia els referents de la manera de pensar i d’actuar per part del públic en general ja no són els il·lustrats pensadors intel.lectuals que provenen de la cultura, sino els cantants o altres figures de l’espectacle que fent ús de la seva presència pública llencen proclames i influencïen les persones.

Ironies de la vida, l’actual sel.leccionador de l’equip espanyol de futbol va manifestar-se l’altre dia, en una mostra de sentit comú a favor de la llibertat dels pobles per decidir el seu futur. Doncs be, no puc deixar de pensar que amb la seva actitut l’admirat Vicente del Bosque s’ha mostrat més lùcid, menys sectari i més humanista que el cregut escriptor.

És fins a cert punt penosament desconcertant que se segueixin presentant a la societat com persones que tenen alguna cosa a dir en el món que volen representar. I com a ciutadans d’aquest país amb independència de la independència (valgui la redundància) ens plantegem si val la pena que els seguim prestant audiència. Per què insisteixo, es pot o no estar d’acord amb el seu posicionament però el que no podem permetre és que facin judicis d’aquesta baixa categoria, de la mateixa manera que no permetem que en d’altres esferes de la humanitat s’infringeixin les normes de joc amb l’afegitó de que en el cas que ens ocupa presenta una pàtina ètica que encara ho agreuja més.

El meu lament és per concloure, l’escasa profundidat de les seves valoracion, no pel seu posicionament. Se suposa que un pensament estructurat ha de ser capaç de produïr reflexions de més pès, ha d’anar més enllà de la simplicitat i ha de demostrar més coneixament, més ponderació i més empatia. Em temo que si aquests es possen al nivell dels més baixos aviat no quedarà ningú al país veï que valgui la pena ser tingut com el que ells creuen representar.

La temperatura en el debate sobre Catalunya


Creía con convicción que en general, la gente pasaba de la política. Pero cual ha sido mi sorpresa al comprobar el enorme revuelo que ha levantado la cuestión de la sobirania catalana. Quizás sea por que todos tenemos en el fondo de nuestro corazón unos límites que cuando se sobrepasan nos golpean la consciencia de un modo más fuerte de lo que pensamos. El debate está siendo muy vivo, emocional y pasional. Esperemos que no llegue la sangre al rio. Pero me temo que si no baja la temperatura pueda haber algun incidente. Sería muy lamentable y peligroso que así fuera por qué implicaría que lo mas bajo, lo mas animal y lo mas mezquinio de nuestro ser se impondría lamentablemente frente a la virtud, a la razón y a lo mas noble de nuestro ser.

Lluís Gonçaga, Lluís Companys i un humil servidor.


En motiu del meu aniversari escric aquestes línies (encara que vinguin publicades amb cert retard) per deixar constància d’unes petites curiositats en relació aquests dos grans personatges i sobre un mateix.

Lluís Gonçaga va morir un 21 de juny. Es veu que era un home pietós que va entregar la seva vida a curar els que havien caigut malalts per culpa d’una epidèmia infecciosa que es va endur milers de víctimes a la Roma de final del segle XVI.

Aquest fet el va portar a ser nomenat Sant per part de L’Església catòlica. I a establir el 21 de juny, dia de la seva mort, com a dia per a la seva commemoració en el calendari georgià.

Lluís Companys, curiosament va néixer el 21 de Juny. Per tant, va neixer el dia que se celebra Sant LLuis. Per tant, va neixer com és diu habitualment en el dia del seu Sant.  Clar que pels postulats que defensava no estic segut de què fos un fervós debot de la tradició catòlica de celebrar profusament el seu sant. Tampoc sé si era coneixedor del fet que (probablement no l’hagués entussiasmat gaire) que (Sant) Lluís Gonçaga va col.loborar en matèria religiosa amb un “grande” d’Espanya, com era Felip II, fill de Carles I o V d’Alemanya, net al seu torn dels reis catòlics.

I què té a veure un servidor amb aquest conjunt d’efemèrides? Ho explicaré. Els meus pares van decidir que el meu nom havia de ser el de Lluís. I al néixer el mateix dia que se celebra Sant Lluís, també comparteixo com el gloriós i sacrificat polític català, la coincidència de compartir en un mateix dia, el 21 de juny, el dia del meu aniversari i el meu Sant.

Clar que en el meu cas, no em veig carregant a les meves espatlles gent sospitosa de malalties infeccioses letals ni proclamar des de cap balconada l’Estat català. D’aquesta manera tampoc se que no mereixeré passar a la història ni a tenir un espai propi a les enciclopèdies del futur o ja posats a la Viquipèdia que tant m’ha servit per escriure aquesta parida que de ben segur no interessarà ni als possible Lluïsos que per error es passegin per aquest blog.

Mentre tant, però jo segueixo fent la viu-viu, amb anys per endavant per si de per per una d’aquelles casualitats de la vida, n’acabo fent una de ben grossa, en sentit positiu, clar, digne d’inscripció almenys a la memòria dels meus descendents.

Els diaris i els seus suplements


Alguns diuen que els diaris en paper dessapareixeran. No ho sé. Però fa temps que estic subscrit a un per internet i que voleu que us digui. Crec que no és el mateix. Tendeixo a aprofitar-lo més quan és el de paper el que tinc al davant. L’assaboreixo millor. I em dura més. La lectura m’és més còmoda i més agradable. Estic desfassat? No m’he acostumat als nous temps? Potser. Per si de cas, mentre existeixin en paper, en seguiré comprant. El que si aborreixo són els suplements a mode de revista que entreguen els diumenges. En la majoria dels casos són pura fullaraca. Desconec quina audiència tenen. Però possats a eliminar, jo començaria per aquests. Això si seria un bon estalvi. La llástima és que els venen de manera inseperable. Problament sigui per justificar l’extra preu del diari dels diumenges. Què en penseu?

Emili LLedó, la carrera d’econòmiques i les seves limitacions


Fa setmanes o mesos fins i tot, que penso en la conveniència de fer una petita reflexió en veu alta sobre la certa sensació de desosseg que em suposa haver dedicat un període ja llunyà de la meva vida a l’estudi de la carrera del què en dèiem Ciències Econòmiques i Empresarials.

La ingenuïtat de la joventut porta a abraçar ideals. Els que aquells anys ens dedicàvem amb més o  menys perícia a aquesta “ciència” social ens semblava que gràcies a les ensenyances dels professors i a l’estudi amb fruïció d’abundants i carregosos manuals traduïts (de manera habitual de l’anglès) acabàvem convençuts d’haver aconseguit la pedra filosofal per a l’eterna gestió eficient i òptima dels recursos de tota mena. Seriem Economistes! ens deiem a nosaltres mateixos.

Ens passava que sovint oblidàvem que la immensa majoria de la teoria econòmica que abordàvem s’assentava sobre certs supòsits tals com que no existia asimetria en la informació entre els diversos agents que participen en l’economia, o que existia competència perfecta entre les empreses o bé que les decisions es prenien de manera racional, entre d’altres bestieses (si se’m permet l’expressió) d’aquest tipus i impressionats per l’eficàcia dels models matemàtics que sempre corroboraven esplèndidament i impecablement allò que algú s’havia proposat prèviament demostrar-nos, acabàvem creient-nos que gràcies a l’aplicació de la lògica matemàtica i una mica de sentit comú sortiríem de la facultat convertint en or tot el que podríem arribar a gestionar.

Des d’aquella època sóc – ara ja potser més per deformació professional-, seguidor de la premsa diària i en especial de les seccions d’economia. I la veritat és que són poquíssimes les crítiques i encara menys les autocrítiques, sobre les terribles mancances cognitives del saber econòmic. No fa falta mencionar en quin estat es troba la salut de les nostres finances avui en dia ni l’evolució d’algunes magnituds tals com l’atur al nostre país, per adonar-se de que cal que reconeixem tant les nostres limitacions com la necessitat moral de fer un sever acte de constricció per l’arrogància en què molts molts cops ens hem erigit davant la societat.

En aquesta mateixa línia penso que sense menysprear l’evolució de les investigacions i els resultats que es van produint i acumulant en el nostre camp, cal fer una urgent renovació dels plans d’estudi d’aquesta carrera. ¿En quin sentit? Sens dubte en la línia d’incorporar en la seva part troncal continguts d’altres sabers procedents d’altres disciplines.

Cada cop s’alcen més veus que clamen justícia social i protecció pels més desafavorits i forcen debats per a la reflexió amb la intenció de que prevalgui la saviesa i la humanitat davant de decisions impulsives preses sobre la marxa que no tenen a hores d’ara, la certesa de la seva bonança o efectivitat. Els nostres dirigents econòmics i empresarials semblen desorientats i instal·lats en la improvització contínua, en gran part degut a la encara major desorientació d’uns polítics que com aquells peixets de color taronja en una peixera domèstica, donen copets amb la boca contra les parets de vidre la mateixa per acabar resignats i inmòbils en el seu fons. Fons que només abandonen quan perceben que la superfície s’ha vist alterada per la caiguda del polsim d’aliment que els donem per ajudar-los a viure.

Així, davant d’aquest macro desconcert i per a supervivència no només del nostre país sinó també de la nostra vacil·lant Europa envers a la nostra situació, cal que comencem a recórrer al rebost dels vells sabers vitals. O dit d’una altra manera, a la saviesa en majúscules que sovint amb massa menyspreu s’ha tingut en un calaix de sastre i que integra la història, la filosofia, la literatura entre d’altres que s’anomena:  les humanitats.

Tornant a l’inici de la meva experiència personal, amb el temps he après que en el camp de la gestió de les persones és important penetrar en la naturalesa humana per conèixer-la millor. Reflexionar sobre la condició humana dels que ens envolten és força beneficiós. I per fer-ho és més útil fer-ho des del coneixement dels mals de que provoquen per exemple l’enveja, l’avarícia, l’ambició i la vanitat a través de l’obra de Shakespeare, o de Maquiavel, la trajectòria d’Alexandre el Gran, de Juli Cèsar o de Napoleó que no pas  a través del tan gastat mètode del cas o dels majoritàriament insulsos llibres sobre recursos humans.

En aquest sentit, per tant, la pregunta obvia és ¿A què esperem per a reorientar la formació dels nostres estudiants en els afers de lo veritablement humà? I més concretament ¿A què esperem a obrir-nos a la saviesa dels grans pensadors que al llarg de la història ens han il·lustrat sobre l’ètica, la possibilitat de conèixer i la naturalesa humana?

De ben segur que amb l’aproximació a aquestes noves però velles matèries en un major grau guanyarem professionals més sòlidament formats. Només en l’exercici de l’intel·lecte ens dotarem de ciutadans i per tant de gestors i gestionats amb més sentit crític i més lliures dels dogmatismes propis dels més sectaris.

Ho expressava literalment en aquests termes el savi Emilio Lledó (Professor de Filosofia) en el programa Singulars del C33 aquest mateix vespre, en el que ens recomanava indirectament la lectura dels clàssics grecs.

La veu de figures com la del personatge del “Singulars” d’avui cal ser més escoltada seriosament. No només com a mer entreteniment d’havent sopat, sinó per a impregnar-se de l’urgent necessitat d’anar a l’arrel dels nostres mals de la mà del coneixement ben estructurat i del camí de l’autèntica saviesa humanista que mai hauríem d’haver abandonat.

Jonas Jonasson i la prima de risc


Avui, que novament la famosa i ja habitual entre nosaltres “prima de risc” s’ha tornat a engreixar en desmesura he acabat la lectura del llibre “L’avi de 100 anys que es va escapar per la finestra“.

Sembla que a aquesta prima no tant prima, ha sofert un atac de bulímia a base de iogurt grec i d’altres potingues dels mercats on cada cop més hi predomina tota mena d’aviram. Des de falcons a serps, passant per tota mena de llops, taurons blancs i d’altres carnívors disposats a menjar-se totes les poques espècies que queden de xaiets (o per dir-ho a l’espanyola, “lechales”) que campen per indrets no fets per ells.

Normalment no m’inclino per la lectura de “best-sellers”. En el món editorial passa una mica com en el musical. No tot el que més es ven acaba essent el millor. No tot el què representa novetat o també com es diu ara, allò més “cool” porta incorporat el segell distintiu de la qualitat. Però resulta que aquesta novel·la té el do especial de combinar el sentit de l’humor i la història d’una manera ben travada, original i amena.

Clar que el lector, no hi trobarà gaire cosa més que un pírric desfile d’una mitja dotzena de dirigents dels països que més protagonisme van tenir en el transcurs del segle passat. Però suficient per refrescar alguns dels aconteixements més destacats que varen iniciar-se en l’època del naixement dels nostres avis.

És per aquesta raó que el públic objectiu d’aquesta novel·la s’eixampla i supera al de qualsevol altra. D’aquesta manera, aquest que va ser el llibre més venut la darrera diada de Sant Jordi, segueix essent, segons el diari Punt-Avui, d’avui (i valgui la involuntària redundància) el llibre més venut, tant en català com en castellà per 14ena setmana seguida. No està gens malament. Si se segueix així acabarà sense gaire esforç addicional, essent el llibre més venut de l’any al nostre país.

I és que aquestes 400 pàgines també tenen un efecte balsàmic, i més en aquestes dies de tantes turbulències econòmiques, socials i polítiques. Sovint és diu d’aquell que progressa que sap trobar-se en el lloc i en el moment adequat. Seguint per tant, amb aquesta analogia aquesta novetat editorial ens arriba en bon moment perquè mentre el tenim a les mans restem al marge de les amenaces d’alguns gurus falsos o no, ben intencionats o no, que s’empenyen a descriure el nostre futur més immediat de la manera més apocalíptica possible.

A hores d’ara no sabem si aquesta prima de risc continuarà endrapant tot el que pugui o li vulguin donar fins a rebentar-se o rebentar-la i amb ella totes les nostres butxaques. Però el que si sabem és que per molt pobres que acabem tots plegats, sempre ens quedarà el refugi dels llibres amb potencial o no d’esdevenir una simple cançó d’estiu o una simple composició que es va fer famosa per iniciar un nou estil musical amb més o menys perdurabilitat.