Arxiu de la categoria: Política

Juny 2014 i cases reials


En el meu darrer post deia que l’enunciada recuperació econòmica s’acceleraria més ràpidament del que podia preveure’s. Advertia que era un vaticini sense fonament empíric, d’economista barroer. Ens trobem a mitjan d’any i no sabem com acabaran els indicadors. Ni tan sols quines noves sorpreses i quins nous esdeveniments econòmics, polítics, socials o culturals tindrem d’aquí a finals d’any.

La imprevisibilitat creix en relació directa amb la velocitat i encara més en la seva versió superlativa, és a dir, la velocitat sobre la velocitat o el que és el mateix, l’accel·leració. Sembla tanmateix que no tenim ni volem tenir aturador en aquesta carrera a favor d’aquests dos fenòmens de la física (la velocitat i l’accel·leració) i seguim per tant, mirant d’accelerar-ho tot. Fins i tot accelerem les partícules amb la pretensió de resoldre més rapidament els misteris de la creació de l’univers.

Deia, però que ens trobem tal com m’he referit abans a mitjan del 2014, concretament en el mes de juny. I aquests dies es recorda que fa exactament cent anys es va produir un fet no previst; l’assassinat de l’arxiduc de Francesc Ferran d’Àustria a la ciutat de Sarajevo. L’esdeveniment que va suposar el detonant de l’esclat de la primera guerra mundial. Per cert, a vegades s’omet que en aquest atemptat també es va assassinar la seva muller, Sofia, duquessa de Honenberg.

Els historiadors comparteixen la visió que la tensió política a Europa era en aquells temps força elevada i que els diferents governants dels diferents imperis implicats tenien ganes uns dels altres. Alguns historiadors inclús han afirmat que un excés de testosterona impulsava reaccions, declaracions i decisions, cosa que el final els va portar irremeiablement als seus respectius exèrcits a l’arena de la confrontació sense precedents.

L’arxiduc Francesc Ferran havia de ser el successor de Francesc Josep I d’Àustria a la corona de l’Imperi Austrohongarès, que arribada certa edat anava en retirada i ja pensava en el relleu quan de manera imprevisible va veure –amb la matança del seu successor- com s’estroncaven per ell i pel vast imperi Austrohongarès, els plans pel relleu previstos.

La cosa, com és ben sabuda va acabar molt malament per la família dels Habsburg. En finalitzar la cruenta guerra la desintegració va ser total. I l’imperi Austrohongarès va quedar reduït a les dimensions de l’actual Àustria. I amb ell, la seva dinastia extingida i aniquilada. Cal recordar que els Habsburg juntament amb els Borbons han estat probablement les dues dinasties més importants de l’època moderna europea.

Doncs bé, parlant d’aquests darrers, aquest mateix més de juny primer centenari de la desaparició del mapa dels Habsburg, ha estat el triat per la casa reial borbònica espanyola per fer el relleu generacional per abdicació de Joan Carles I en favor del Príncep Felip d’Astúries, Felip VI in pectore. Sense el soroll de fons dels tambors bel·licistes centre-europeus del segle passat, aquest relleu no es produeix però en absència de factors potencialment desestabil·litzadors i altament adversos a la causa monàrquica.

No entraré en l’anàlisi dels fets presents. Però és ben cert i just dir-ho, que hi ha hagut un bon nombre de concentracions i força més veus en forma de declaracions, intervencions públiques i articles, de les que es podia preveure inicialment, sobre la conveniència com a mínim de sotmetre el nomenament de Felip VI com a cap d’Estat a referèndum electoral. Uns altres voldrien la desaparició accel·lerada del sistema monàrquic per considerar-lo del tot obsolet. Un altre cop la velocitat i l’accel·leració…

Tampoc parlaré del procés català. No cal. Però també és cert que aquest presenta pel nou rei tanta o més capacitat pertorbadora que l’anterior. Sembla que per les seves declaracions inicials l’estil continuista del seu pare serà el que el Príncep actual acabarà adoptant – si és que no ens sorprèn- en la gestió de la cosa catalana.

En aquest sentit no sé què deu tenir al cap el quasi contemporani d’un servidor i proper rei d’Espanya. Però millor que sigui prudent en la gestió de les seves pretensions –siguin quines siguin- si no vol que li passi el contrari de què tenia planificat. Ja se sap que el destí passa males jugades. Evidentment no temo per la seva integritat física a la manera del seu vell company de professió austríac, ni de bon tros. Però farem bé en reconèixer que poc o molt poc podem saber allò que l’espera.

Els temps d’ara són extremadament molt més difícils de gestionar. Les xarxes –totes- de les quals ens hem dotat els humans creen un sistema social neural molt més complex i això impedeix que qualsevol empresa per petita o gran que sigui, no diguem una societat o un país es pugui governar seguint un pla establert. La presència de factors exògens i imprevistos ho impedeix de soca arrel.

Amb la desaparició de la casa habsburgesa Stefan Zweig, en el seu relat memorialistic “El món d’ahir”, deia que amb la caiguda d’aquell imperi com a conseqüència del conflicte més gran i més sagnant que s’havia produït fins aleshores – la primera guerra mundial- desapareixeria per sempre el món de les certeses i les seguretats i amb ell tot un conjunt de valors i assumpcions.

Reiterant així que el regnat de Felip VI no vull que se l’endugui cap deflagració, ni desitjant-li res negatiu en el personal, sí que no puc evitar plantejar-me amb molta curiositat i expectació com es resoldran els esdeveniments futurs que haurà de fer front. De les monarquies occidentals, la seva és sens dubte la més seriosament qüestionada, la més dèbil i la més amenaçada. També degut al llegat clarament en declivi (cosa insospitada només uns anys enrera) com a conseqüència de desafortunades accions individuals o familiars de l’abdicant.

Res ni ningú ens pot donar la més mínima pista del què passarà però posats a especular, amb tantes adversitats, amb tantes inesperades oposicions i amb tantes tensions territorials no seria gens desgavellat imaginar que un gir imprevist, un altre cop, posi fi de manera sobtada a la corona d’avui, almenys en l’àmbit i la forma que la coneixem en aquests moments de transició.

Seguirem d’aprop els esdeveniments.

PD: En acabar d’escriure aquest post llegeixo la notícia que un destacat endeví li augura un regnat no més enllà dels 7 anys. Predicció que neguiteja als més monàrquics o juancarlistes perquè també inclou que aquest arribarà al final dels seus dies l’any que ve.

Anuncis

Les Humanitats i els programes electorals


Ara que ja ens trobem en plena carrera electoral se’m acut fer una ullada als diferents programes que presenten els principals partits que es presenten. El propòsit, veure què plantegen en matèria educativa.

La gran majoria veig que parla de la necessitat de millorar les competències bàsiques, lluitar contra els catastròfics resultats que obtenen els nostres alumnes, incorporar les tic’s, etc. Però en cap cas no hi he pogut trobar explícitament la més mínima defensa de les Humanitats.

Alguns parlen de la conveniència de millorar l’hàbit lector, facilitat l’accés a l’art i a la cultura, però insisteixo enlloc no he vist clarament el desig de dotar al poble català d’un veritable marc humanístic que serveixi de guia per la formació dels nostres futurs i presents ciutadans.

Diu Martha C. Nussbaum (recent premi Príncep d’Astúries de Ciències Socials)  en el  seu llibre, “Sense ànim de lucre – Per què la democràcia necessita les humanitats”, “…sense el suport de ciutadans educats de manera adequada (amb les humanitats) és impossible que cap democràcia sigui estable…”

Sota aquest punt de vista, a banda del que hi ha en joc en aquestes properes eleccions, sembla doncs que ens hi juguem també la qualitat (estabilitat) de la nostra forma de govern.

L’autora, en aquest brillant estudi diu més endavant, …la capacitat de detectar fal·làcies és una de les coses que fan que la vida democràtica sigui indecent…. Així doncs, és obvi que el què convé més enllà de capacitats tècniques, grans coneixements de continguts dits d’utilitat immediata i habil.litats tecnològiques, és en paraules del Professor Jordi LLovet, “Adéu a la Universitat”,  …si no atenem les humanitats podem caure beatíficament , en les formes més perverses del regiment de la cosa pública: la plutocràcia, la burocràcia i, en el límit, els totalitarismes  disfressats amb les màscares més sofisticades…

Heus aquí, per tant, el meu lament per aquest greu oblit. Espero que des del meu modest  fil de veu algú vinculat a la cosa pública catalana pugui tenir-ho en compte, si és que encara queda un mínim de sensibilitat, ètica i intel·lectualitat.

Resposta a Alfredo Pastor


Benvolgut Professor,

En relació al seu article titulat: “A la línia de sortida?” on exposa el seu punt de vista sobre el procés que s’ha iniciat a Catalunya, permeti’m, amb tot el respecte que em sigui possible i que em mereix vostè, tant per la seva trajectòria professional com per la seva contrastada talla moral i intel·lectual, de fer-li arribar la meva discrepància sobre alguns dels punts o afirmacions que hi fa.

Afirma que vostè que no és independentista i que va ser criat en un ambient en què la idea d’Espanya era natural, que més tard va veure que la pluralitat lingüística es corresponia amb la segmentació social i  que li semblava que el progrés material del país i la generositat d’uns i d’altres bastarien per cicatritzar aquelles divisions.

Bé, jo si sóc independentista i també em vaig criar en un ambient familiar i escolar d’absoluta naturalitat en relació a la idea d’Espanya i també vaig veure des de petit que hi havia persones que utilitzaven el castellà i que n’hi havia que utilitzaven el català sense que això impliques cap mena de problema a Catalunya.

Malgrat que sóc de formació, del mateix ram que vostè, mai he cregut que el progrés material impliqués necessàriament un canvi en les mentalitats. La prova la tenim en l’àmbit internacional actual on diversos països estan coneixent una important evolució en les seves magnituds macroeconòmiques i segueixen mantenint costums socials i culturals de l’època que aquí a occident anomenem Medieval. Posseir una parabòlica, un telèfon mòbil o una connexió a Internet no educa ni civilitza ni sensibilitza per si sol.

En quan a la cicatrització que vostè esmenta, cal adonar-se de què per a què hi hagi cicatriu hi ha d’haver una acció prèvia, violenta o no, que la provoqui. Crec honestament que Catalunya té les mans molt netes al respecte de possible cicatrius causades, i que si algú ha provocat una ferida alguns motius haurà tingut per així fer-ho.

Parla també del testimoni de l’Europa d’ahir d’S. Zweig i esmenta que en la llista dels horrors que li va tocar pair posa els nacionalismes en primer lloc. Efectivament, S Zweig va ser perseguit, calumniat i humiliat per un nazisme, basat en un nacionalisme expansiu, un antisemitisme exacerbat i d’altres creences que no cal ara enumerar. Tanmateix Zweig quan parla de nacionalismes es refereix clarament al germànic en primer lloc, i els altres de naturalesa excloent.

Estarà d’acord en mi en que Zweig no pensava precisament amb el nacionalisme holandès o polonès, per posar al cas, al fer l’anterior afirmació, oi? I és que com sol passar, cal anar en compte en les generalitzacions i destriar el gra de la palla. En aquest sentit, espero que també vegi les diferències entre el nacionalisme espanyol i el català. Un més dominant, l’altre més de resistència. Un més polític i militar i l’altre més de tipus cultural i de construcció de realitats millors, tals com les idees que al tombant del segles anteriors van donar peu al noucentisme i al modernisme. Aquest fenòmens, que tan van impulsar la creació de formes artístiques i culturals, van elevar al seu torn, l’autoestima i el nivell cultural, espiritual i educacional d’una població que nodrida de positivitat va alimentar encara més el que més endavant donaria lloc a una classe emprenedora que amb forta, clara i decidida visió industrial tanta riquesa seria capaç de generar.

No és així per casualitat que la prestigiosa escola de negocis on vostè forma professionals del món empresarial i financer, iniciés les seves activitats a la capital catalana i no en altre lloc. Les casualitats aparents solen tenir una causalitat oculta. I en aquest cas concret, és gràcies al pòsit del catalanisme o nacionalisme català, tal i com aquí sempre l’hem entès que seguim gaudint d’un llegat que ens cohesiona i que ens fa seguir amatents davant de noves agressions.

Definitivament, crec que en aquest joc de visions contraposades, hi ha objectivament una part moralment més justa que l’altra, una més educada que l’altra, una més pacífica que l’altra i una més il·lusionada (motor de progrés) per un món millor que l’altra.

Mentre que des d’aquí portem força temps enredats en debats interns sobre com influir més i millor a Espanya, des de posicions contraposades que recullen diferents perspectives i sensibilitats; des del pensament del conglomerat madrileny (manllevant la seva expressió) només hi veig que incomprensió, menyspreu, displicència i reaccions emocionals. Li ho puc assegurar. Fent ús de la pluralitat de mitjans que tenim aquí (i que allà no), m’he endinsat en els que des d’allà expressen el seu sentir. I a hores d’ara no he vist el més ínfim gest d’autocrítica per tot el què està passant. Molts cops la seva anàlisi no superaria l’aprovat justet en el que els estudiants d’abans anomenàvem, “comentari de text” quan ens enfrontàvem a l’antiga selectivitat. I dic antiga però podria ben bé dir futura, per què com sap més bé que jo, Espanya és l’únic país del món que en trenta anys ha canviat de llei d’educació fins a set vegades. Exemple nauseabund de com a Espanya s’exerceix el poder quan es té. Així que a hores d’ara no sabem si quan hi hagi canvi de signe polític en el govern espanyol es rehabilitarà aquesta prova.

Des que tinc consciència política mai he vist que els dos grans partits espanyols hagin estat capaços de consensuar cap mena de llei fonamental pel seu país, a excepció clar de quan es tracta dels drets i aspiracions dels catalans. Trist, però tal com sona.

Em sap greu el to crític de la meva resposta. Però he de confessar-li que jo no he estat independentista tota la vida. Ha estat la força dels fets i la reflexió profunda el què qui m’hi ha tornat. I ara penso que en cas de que Catalunya acabi disposant d’un estat propi, la gran majoria de coses del dia a dia no canviaran, seguirem veient els mateixos canals, llegint la mateixa premsa, menjar el mateix i compartint moltíssimes altres coses.

Però les coses són com són. Tal com vostè bé reconeix, la vergonyosa (pel seu baix nivell) resposta que estant donant, cal concloure que la reconciliació cada dia, cada hora i cada minut que passa sembla més quimèrica. Les ferides són massa grans a aquestes altures i l’esperança per un món millor s’ha instal·lat de forma transversal en tota una població que, en aquest cas si, ha tancat filles entorn al seu President.

Queda per veure, en el cas de què es consumeixi un clar posicionament a favor del nou Estat d’Europa per part dels votants catalans, sempre clar que es resolgui de manera satisfactòria la seva factualitat… que passarà.

En el món empresarial en el que ambdós ens movem utilitzem l’expressió anglesa “track-record” per definir el conjunt d’elements sobre el passat que defineixen una empresa, un equip directiu, etc. Sota el meu humil punt de vista i donades les reaccions actuals ja esmentades, així com el track-record del caràcter de la nació veïna, la reacció estarà més lluny de l’admissió i reconeixement de la possible pèrdua amb elegància i “fair-play” que no de la reacció més irracional, emocional i hormonal possible.
I em fa pànic pensar que aquesta, ferida en el seu orgull i amor propi sigui capaç d’escollir el camí més bel·ligerant. Em refereixo al camí propi de la bogeria consistent en el morir matant, no necessàriament en el sentit físic, però si econòmic, social i polític. Els veig capaços d’això, no ho puc evitar.

La honestedat intel•lectual


En motiu de la recent situació provocada per la passada manifestació del 11-S a Barcelona i de les múltiples reaccions en forma d’opinions escrites, compareixences als mitjans o comentaris a peu del carrer s’observa tres grans tendències. La visceralitat d’uns i d’altres en primer lloc, la reflexió més o menys profunda basada en arguments i dades en segon lloc i la que es mostra original i enginyosa en tercer lloc.

En volum la primera és la que més predomina, seguida de la segona i en tercer lloc, com és de preveure la més escassa, la darrera. I és que són pocs els que aporten alguna cosa nova en el debat. Són pocs els que mostren aquell punt de fina intel·ligència que amb la subtilesa de la seva exposició et provoca un mínim de reflexió sigui o no sigui la base de la mateixa propera a les teves creences sobre la qüestió.

És normal que ocorri d’aquesta manera. Entre d’altres raons per què si tothom es mostrés original a la hora de dir-hi la seva voldria dir que o bé el tema ens és del tot al•lilè i per tant, tot ens semblaria extraordinari o bé que les persones, davant d’aquesta nova però més que centenària qüestió ens estem mostrant amb una capacitat imaginativa més alta de la prevista.

També és normal que hi hagi qui amb bona voluntat i conscient de la gravetat és mostri força prudent, considerat, educat i prudent. Només faltaria. És així com s’hauria d’actuar sempre quan pretenem fer reflexió social. El que ja no és normal és quan exhibint destacades credencials culturals, literàries o filosòfiques es tendeixi a la simplificació barroera  o la comparació abjecta per menystenir els arguments dels altres.

Ahir va ser noticia (casualitat?) que dues rel·levants figures de l’erudicitat espanyola tals com Mario Vargas LLosa i Fernándo Sabater (ambdos defensors de la causa de la transfuga Rosa Diez del partit de Ciudadanos) van sortir al pas amb respectives declaracions sobre el procés sobiranista català. Patètics els dos semblava que competíssin per veure qui anava més lluny en el camp de l’absurditat i del ridícul.

Entrant en matèria, és una autèntica llàstima que tot un premi Nobel de literatura com Vargas Llosa o que un dels més eminents filòsofs de l’àmbit espanyol diguin literalment que “l’impacte de la mobilització “està molt inflat”, i que els catalans de la manifestació estiguin immersos en una involució ideològica, anacrònica i en un fanatisme tancat i mediocre”, en el cas del primer. I pel que fa al filòsof Fernando Savater, que els independentistes fan com aquell ric francès que ha declarat que si a França es decideixen apujar els impostos marxarà del país.

Em pregunto com és possible en nom de les lletres, del pensament il·lustrat, de la raó i de la moral es pot caure en un grau de cinisme o forçat desconeixement de les coses tan elevat. Em pregunto, com és que es deixen endur pels que no veuen més enllà de la seva estricta realitat i es posen a la boca comentaris tan poc fonamentats, tan poc elaborats sense que se’ls sacsegi mínimament la consciència?

Puc afirmar que els he llegit als dos, els he assaborit als dos i que ambdós estan presents en la meva biblioteca particular. Però ara no puc deixar de qüestionar-me si cal que els reservi un altre espai lluny dels llibres que tinc per mes estima. No per què pensin de manera diferent a la meva, sinó per la alta traïció que suposa fer el que han fet.

Vargas LLosa es queixa en el seu darrer llibre “La civilización del espectáculo”, que avui en dia els referents de la manera de pensar i d’actuar per part del públic en general ja no són els il·lustrats pensadors intel.lectuals que provenen de la cultura, sino els cantants o altres figures de l’espectacle que fent ús de la seva presència pública llencen proclames i influencïen les persones.

Ironies de la vida, l’actual sel.leccionador de l’equip espanyol de futbol va manifestar-se l’altre dia, en una mostra de sentit comú a favor de la llibertat dels pobles per decidir el seu futur. Doncs be, no puc deixar de pensar que amb la seva actitut l’admirat Vicente del Bosque s’ha mostrat més lùcid, menys sectari i més humanista que el cregut escriptor.

És fins a cert punt penosament desconcertant que se segueixin presentant a la societat com persones que tenen alguna cosa a dir en el món que volen representar. I com a ciutadans d’aquest país amb independència de la independència (valgui la redundància) ens plantegem si val la pena que els seguim prestant audiència. Per què insisteixo, es pot o no estar d’acord amb el seu posicionament però el que no podem permetre és que facin judicis d’aquesta baixa categoria, de la mateixa manera que no permetem que en d’altres esferes de la humanitat s’infringeixin les normes de joc amb l’afegitó de que en el cas que ens ocupa presenta una pàtina ètica que encara ho agreuja més.

El meu lament és per concloure, l’escasa profundidat de les seves valoracion, no pel seu posicionament. Se suposa que un pensament estructurat ha de ser capaç de produïr reflexions de més pès, ha d’anar més enllà de la simplicitat i ha de demostrar més coneixament, més ponderació i més empatia. Em temo que si aquests es possen al nivell dels més baixos aviat no quedarà ningú al país veï que valgui la pena ser tingut com el que ells creuen representar.

La temperatura en el debate sobre Catalunya


Creía con convicción que en general, la gente pasaba de la política. Pero cual ha sido mi sorpresa al comprobar el enorme revuelo que ha levantado la cuestión de la sobirania catalana. Quizás sea por que todos tenemos en el fondo de nuestro corazón unos límites que cuando se sobrepasan nos golpean la consciencia de un modo más fuerte de lo que pensamos. El debate está siendo muy vivo, emocional y pasional. Esperemos que no llegue la sangre al rio. Pero me temo que si no baja la temperatura pueda haber algun incidente. Sería muy lamentable y peligroso que así fuera por qué implicaría que lo mas bajo, lo mas animal y lo mas mezquinio de nuestro ser se impondría lamentablemente frente a la virtud, a la razón y a lo mas noble de nuestro ser.