Arxiu de la categoria: Pensament

Som intel·ligents?


Diu José Antonio Marina -per mi un dels més il·lustres pensadors del panorama actual- que porta tota una vida estudiant el fenomen de la intel.ligència des de la filosofia (base del seu coneixement) a la biologia, elaborant-ne una teoria que comença en la neurologia i acaba en l’ètica.

En aquest procés, fa ja unes dècades apareixia un nou concepte del tot revolucionari relacionat amb la Intel·ligència, la Intel·ligència Emocional, feta famosa en l’àmbit científic i popular per part de l’americà Daniel Goleman.

Tot i reconeixent l’aportació d’aquesta nova perspectiva (la IE), Marina ens diu però que cal anar contemplant una nova forma de valorar, considerar o estudiar la Intel·ligència. La intel·ligència executiva. Per ell, de poc serveix ser destre en la gestió de les pròpies emocions i en la comprensió de les alienes si som uns inconstants en tot allò que ens proposem, si no ens sabem concentrar en les tasques importants o som uns procastinadors nats, entre d’altres exemples.

Pels que no estigueu segur del significat del concepte procastinar, deixeu-me ajudar-vos una mica, però agafeu-vos abans. Procastinar és l’acció o l’hàbit de deixar per a més endavant accions o activitats que cal atendre per altres més irrellevants i agradables. És a dir, allò de deixar el que ens costa per l’endemà…

Touché. Qui no hagi procastinat mai que aixequi el dit ara mateix. Qui mai hagi estat inconstant en algun dels seus propòsits que deixi de llegir. No li aportarà gaire aquest text.

Per Marina, la funció de la intel·ligència executiva és literalment: “…la de dirigir todas las capacidades humanas como: evaluar, hacer proyectos, planificar, tomar decisiones y dar órdenes a nuestra máquina no consciente de producir ocurrencias…”. Deu n’hi do. Sens dubte, un repte força ambiciós mirar de ser executivament intel·ligent. Per sort, l’autor ens avisa de que aquesta intel·ligència no és innata, i per tant es pot adquirir (i de fet s’adquireix) en el transcurs de la vida.

Aquesta nova idea sobre la intel·ligència que va més enllà de la intel·ligència tradicional o de la intel·ligència emocional,  proposa considerar l’existència d’un director d’orquestra per a la presa de decisions i una assignació correcta de la resta de recursos per a la consecució de metes. Ja em perdonareu però això de l’assignació correcta dels recursos em recorda la avui en dia, mal ferida disciplina econòmica.inteligenciaejecutiva

Si teniu ocasió feu-li una ullada al tema. Reconec que és suggerent. Vaig llegir aquest llibre al setembre de l’any passat (fent-lo coincidir expressament amb la represa professional) i els consells, exemples i descobriments que ens hi mostra fan pensar força i animen a fer una mica el camí cap a una major competència executiva.

De totes maneres, per a mi té una pàtina excessivament racionalista. Potser és perquè sóc romàntic de mena però sempre he pensat que el millor de l’establiment d’objectius n’era precisament el camí, amb els seus racons i meandres, els seus pendents i els seus descensos. El camí porta sorpreses i companyies. I proposa també noves rutes.

On està el plaer de l’obligació incomplerta? (que no em sentin els de la feina) I el gust per les petites l’auto-traïcions?  Suposo que tot això deu poder encaixar-se també en aquesta nova perspectiva sapiencial. Ara bé no tinc clar si com a defectes a eradicar de soca arrel o com aspectes que hi poden conviure-hi amb certa harmonia? Convindria preguntar-ho al José Antonio Marina. I vosaltres, què en penseu?

Heròdot i els orígens de la història


Una de les gran sorts que tenim com a país és que malgrat el poder destructor d’aquesta crisi que tan ho enrareix tot, encara hi ha pulmons culturals que ens permeten respirar una mica de cultura.

Ahir al nostre estimat Ateneu barcelonès es presentava  la publicació del volum IX i últim de la Història d’Heròdot de la col•lecció Bernat Metge, amb traducció renovada i posada al dia a carreg de Joaquim Gestí. A la taula hi havia a banda de l’esmentat traductor, el prestigiós hel•lenista Jordi Pàmias professor de la UAB, Ramon Alcoberro, filòsof i ponent de la secció de Filosofia de l’Ateneu Barcelonès i Francesc Guardans, vicepresident de l’Institut Cambó.

És del tot evident que Heròdot (Halicarnàs, 484 aC – Thuris, 425 aC) és un personatge central de la cultura europea. Savi i historiador (el primer de la història i valgui la redundància) ens va deixar com a llegat una obra monumental on a banda de narrar els fets que li van tocar viure (la Grècia Clàssica en el seu apogeu), ens revela les passions del homes i ens parla de les seves debilitats. I dic, parla (del verb parlar) per què el contingut narratiu de la seva “Història” hi predomina més que la pretensió analítica i documental de les seves fonts. Per això Heròdot, gaudeix més de les preferències dels filòlegs que dels historiadors, sobretot dels de forta tradició marxista.

Alguns, argumentant una teòrica falta de rigor en les seves descripcions, el consideren inferior en rigor historicista envers l’altre gran historiador que ens van deixar el grecs, Tucídides. Però a canvi, el fa especialment més agradable de llegir sobretot per què, tot mantenint una considerable distància en relació als fets que observa i ens explica (cosa estranya en els temps que corren) la seva obra conté nombroses anècdotes que nodreixen el coneixement i contribueixen a millorar-ne el ritme i el plaer de la seva lectura.

En aquesta presentació de la nova edició del volum IX, es va esmentar que Ryszard Kapuściński, periodista, escriptor i assagista polonès, en el seu llibre Viatges amb Heròdot explica que Heròdot era temut per la censura estalinista. No és gens d’estranyar. En general, tot el què es pensament, cultura i lliure expressió acostuma a generar milers d’anticossos als partidaris dels totalitarismes. Per això, amb el llegat d’Heròdot i per extensió de tota la saviesa clàssica no només tenim l’antídot ideal i necessari, sinó tota la connexió necessària amb els valors humans per fer-nos més savis, educats i cultes. D’aquí, la importància de mantenir els lligams amb els clàssics i de practicar-ne l’assiduïtat sempre que puguem.

Felicito, per últim l’edició renovada d’aquesta Història a tots els que l’han fet possible així com a tots els altres que amb d’altres iniciatives permeten dia a dia que els pulmons culturals del nostre país segueixen bombejant l’aire humanístic i cultural que tanta falta ens fa.

Què ens diferencia dels alemanys?


S’està convertint en fet habitual, en relació a la crisis econòmica i les mesures que cal prendre, criticar durament la presidenta Angela Merkel i per extensió la manera de veure les coses dels alemanys. Se’ls acusa de tenir per valor suprem l’austeritat. Se’ls ataca per la rigidesa de les seves posicions i se’ls retreu la seva falta d’una visió més amplia sobre la diferent naturalesa dels països que integren Europa.

Vagi per endavant que comparteixo en part alguns d’aquests plantejaments. Però discrepo totalment dels què ens volen fer creure que els alemanys actuen així per lleugeresa o superficialitat. Al contrari, si hi ha un país, una cultura al món on la profunditat hi és present de manera evident, aquest és sens dubte Alemanya.

Massa sovint, des de la cultura mediterrània es menysté amb displicent arrogància els valors de la seva germana del nord. Greu error. És convenient recordar qara i aquí, que els germànics són el creadors d’un concepte que no té traducció directa a la nostra llengua com és el de “Bildung”.

Recomano “urbi et orbi” que es busqui on sigui el significat d’aquest terme. Mes d’un quedarà colpit. L’envergadura del què engloba aquesta paraula és màxima. Reconec que quan la vaig descobrir (de la ma de Rosa Sala Rose en el seu fabulós assaig “El misterioso caso alemán. Un intento de comprender Alemania a través de sus letras”, us en recomano el seu blog: http://rosasalarose.blogspot.com.es) vaig quedar favorablement impressionat.

Concretament aquesta brillant germanista defineix “Bildung” de la següent manera: “la construcción consciente de un individuo en perpetuo crecimiento, de alguien que se hace a sí mismo para alcanzar un nivel superior de humanidad a través del conocimiento y de las artes, aspirando a una ejemplaridad viviente: ésa es la noción de ‘Bildung’, concepto clave para entender la cultura alemana“.

De ben segur que alguns us podreu estar interrogant sobre diverses qüestions. I és que aquest concepte no deixa en absolut indiferent. És del tot alemany i com es podrà compartir queda ben lluny de la lleugeresa i de la simplicitat.

La honestedat intel•lectual


En motiu de la recent situació provocada per la passada manifestació del 11-S a Barcelona i de les múltiples reaccions en forma d’opinions escrites, compareixences als mitjans o comentaris a peu del carrer s’observa tres grans tendències. La visceralitat d’uns i d’altres en primer lloc, la reflexió més o menys profunda basada en arguments i dades en segon lloc i la que es mostra original i enginyosa en tercer lloc.

En volum la primera és la que més predomina, seguida de la segona i en tercer lloc, com és de preveure la més escassa, la darrera. I és que són pocs els que aporten alguna cosa nova en el debat. Són pocs els que mostren aquell punt de fina intel·ligència que amb la subtilesa de la seva exposició et provoca un mínim de reflexió sigui o no sigui la base de la mateixa propera a les teves creences sobre la qüestió.

És normal que ocorri d’aquesta manera. Entre d’altres raons per què si tothom es mostrés original a la hora de dir-hi la seva voldria dir que o bé el tema ens és del tot al•lilè i per tant, tot ens semblaria extraordinari o bé que les persones, davant d’aquesta nova però més que centenària qüestió ens estem mostrant amb una capacitat imaginativa més alta de la prevista.

També és normal que hi hagi qui amb bona voluntat i conscient de la gravetat és mostri força prudent, considerat, educat i prudent. Només faltaria. És així com s’hauria d’actuar sempre quan pretenem fer reflexió social. El que ja no és normal és quan exhibint destacades credencials culturals, literàries o filosòfiques es tendeixi a la simplificació barroera  o la comparació abjecta per menystenir els arguments dels altres.

Ahir va ser noticia (casualitat?) que dues rel·levants figures de l’erudicitat espanyola tals com Mario Vargas LLosa i Fernándo Sabater (ambdos defensors de la causa de la transfuga Rosa Diez del partit de Ciudadanos) van sortir al pas amb respectives declaracions sobre el procés sobiranista català. Patètics els dos semblava que competíssin per veure qui anava més lluny en el camp de l’absurditat i del ridícul.

Entrant en matèria, és una autèntica llàstima que tot un premi Nobel de literatura com Vargas Llosa o que un dels més eminents filòsofs de l’àmbit espanyol diguin literalment que “l’impacte de la mobilització “està molt inflat”, i que els catalans de la manifestació estiguin immersos en una involució ideològica, anacrònica i en un fanatisme tancat i mediocre”, en el cas del primer. I pel que fa al filòsof Fernando Savater, que els independentistes fan com aquell ric francès que ha declarat que si a França es decideixen apujar els impostos marxarà del país.

Em pregunto com és possible en nom de les lletres, del pensament il·lustrat, de la raó i de la moral es pot caure en un grau de cinisme o forçat desconeixement de les coses tan elevat. Em pregunto, com és que es deixen endur pels que no veuen més enllà de la seva estricta realitat i es posen a la boca comentaris tan poc fonamentats, tan poc elaborats sense que se’ls sacsegi mínimament la consciència?

Puc afirmar que els he llegit als dos, els he assaborit als dos i que ambdós estan presents en la meva biblioteca particular. Però ara no puc deixar de qüestionar-me si cal que els reservi un altre espai lluny dels llibres que tinc per mes estima. No per què pensin de manera diferent a la meva, sinó per la alta traïció que suposa fer el que han fet.

Vargas LLosa es queixa en el seu darrer llibre “La civilización del espectáculo”, que avui en dia els referents de la manera de pensar i d’actuar per part del públic en general ja no són els il·lustrats pensadors intel.lectuals que provenen de la cultura, sino els cantants o altres figures de l’espectacle que fent ús de la seva presència pública llencen proclames i influencïen les persones.

Ironies de la vida, l’actual sel.leccionador de l’equip espanyol de futbol va manifestar-se l’altre dia, en una mostra de sentit comú a favor de la llibertat dels pobles per decidir el seu futur. Doncs be, no puc deixar de pensar que amb la seva actitut l’admirat Vicente del Bosque s’ha mostrat més lùcid, menys sectari i més humanista que el cregut escriptor.

És fins a cert punt penosament desconcertant que se segueixin presentant a la societat com persones que tenen alguna cosa a dir en el món que volen representar. I com a ciutadans d’aquest país amb independència de la independència (valgui la redundància) ens plantegem si val la pena que els seguim prestant audiència. Per què insisteixo, es pot o no estar d’acord amb el seu posicionament però el que no podem permetre és que facin judicis d’aquesta baixa categoria, de la mateixa manera que no permetem que en d’altres esferes de la humanitat s’infringeixin les normes de joc amb l’afegitó de que en el cas que ens ocupa presenta una pàtina ètica que encara ho agreuja més.

El meu lament és per concloure, l’escasa profundidat de les seves valoracion, no pel seu posicionament. Se suposa que un pensament estructurat ha de ser capaç de produïr reflexions de més pès, ha d’anar més enllà de la simplicitat i ha de demostrar més coneixament, més ponderació i més empatia. Em temo que si aquests es possen al nivell dels més baixos aviat no quedarà ningú al país veï que valgui la pena ser tingut com el que ells creuen representar.