Arxiu de la categoria: LLibres

Si Beethoven pogués escoltar-me de Ramon Gener. Un comentari.


Normalment la prudència i la constatació de l’enorme pluralitat d’interessos, preferències i caràcters de les persones m’impedeix de recomanar llibres, concerts o experiències que m’han agradat o satisfet mínimament. Tampoc sóc crític literari, artístic o d’altra mena per valorar públicament i erudita aquests tipus de coses.

Això no obstant, gràcies al dret que tots tenim a dir la nostra sobre el que vulguem –sempre i quan ho fem amb el degut respecte- em proposo comentar-vos una delícia editorial que m’ha regalat la família. Es tracta del llibre: Si Beethoven pogués escoltar-me, escrit per Ramon Gener, el mediàtic presentador del programa Òpera en texans a TV3, editat per Ara LLibres i què portant-ne ja cinc edicions consecutives aconseguiex posar-lo al nivell del programa quant a receptivitat.

Si Beethoven fotoHaig de reconèixer que el primer cop que vaig veure un capítol del programa Òpera en Texans em va semblar una autèntica frivolitat, una cosa de mal gust. Tot era exagerat, impostat, condensat i reduït a categories llastimoses. El mateix títol ja em feia mala espina. Sobretot quan al final del programa l’execució d’algun fragment rellevant (modernament un highlight) de l’òpera en qüestió es deixava en mans d’un insensat grupet musical de tercera divisió, que amb dolorosa profanació en feia una interpretació barroera i disgustant. La idea de veure com algú, sense res més que oferir que un trist fil de veu que de manera recurrent abusa del falset, entra a la pantalla televisiva per la porta de l’òpera, em suposava (i encara em suposa) una desnaturalització deshonesta que pot portar a fer creure que aprendre allò que és important saber no cal cert esforç.

La raó? Sempre he cregut que en segons quines matèries no tot si val. Fer entrar, amb calçador un camp tan enorme, bell i complex com ho és l’òpera és arriscadíssim. Al cap i a la fi, crec que era Schopenhauer qui deia alguna cosa així com que fer llegir sobre els clàssics era com fer donar l’aliment a un tercer per tal de què te’l mastegui prèviament, per fer veure que cal viure sempre en primera mà el goig de la més alta expressió literària o artística.

Amb tot però en aquest primer capítol i en els successius s’hi veia un treball de preparació considerable. Tant des del punt de la realització com del guió. Un programa preparat a fons i amb detalls ben pensats. Cal reconèixer la dificultat d’explicar tota una òpera en poc més de trenta minuts, (quan normalment les operes duren normalment de tres a gairebé cinc o més) tenint-ne sempre present el context històric-musical, vital de l’autor, les pretensions, missatges o arguments del compositor, les seves fonts d’inspiració, el resultat i l’acollida al dia de l’estrena i un bon grapat d’elements secundaris tals com anècdotes etc. I encara més si aquest esforç va dedicat a una persona no iniciada o no necessàriament culta, per tal de què hi entri, l’entengui i la pugui gaudir, sense per altra banda avorrir (o ofendre) al de nivell mitjà o de grau avançat.

Ara, tot just quan està a punt d’acabar-se la tercera temporada ha estat publicat aquest divertimento (en el millor dels sentits possible del terme), en el que hi descriu la seva relació amb la música amb un llenguatge planer i assequible com si fos pensat a manera de conversa de sobretaula o tot prenent un cafè. La lectura de les seves 226 pàgines flueix a una velocitat vertiginosa. Us ho puc assegurar. Si no feu-ne la prova quan aneu a la llibreria.

S’hi nota, com en el seu programa, una treballada voluntat d’agradar al lector que crec que aconsegueix força. Ens hi trasllada les seves reflexions, experiències, preocupacions i tota mena de peripècies vitals que són sovint divertides, a vegades tristes, entranyables, curioses i interessants. I sempre des d’un punt de vista original i una mica naïf cosa que contrasta amb una hipotètica imatge de personatge encantat de conèixer-se a si mateix que algú podria tenir d’ell.

És un llibre que vessa de manera incontenible passió musical, però també vital, que transmet il·lusió i injecta optimisme. Que fa pensar sobre el compromís moral de l’autenticitat amb un mateix i invita a no deturar-se en la recerca de la pròpia i aliena felicitat proporcionant alguns consells dins i fora de l’àmbit musical. Ara bé, si el soliloqui de Ramon Gener (més que una conversa de cafè) que és tot llibre d’aquest estil, fos una conversa real, i un servidor en pogués ser-ne interlocutor no m’estalviaria de preguntar-li algunes qüestions. Demandes, que més enllà de satisfer la meva curiositat personal, crec que podrien servir també als altres lectors de cert contrapunt reflexiu. Algunes d’aquestes podrien ser:

1.- Com és que pràcticament ni tan sols esmenta l’aportació de Donizetti o Bellini dos enormes compositors operístics, excel·lents creadors d’originals melodies i considerats tan o més importants que els francesos Bizet o Gounod que altrament si surten ben parats?

2.- Si bé és veritat que de J S Bach en diu que és possiblement el músic més gran de la història (pàgina 194) ¿perquè li reserva tan poc espai? I quan ho fa és només per esmentar-ne un aspecte tan tangencial de la seva vida com és la seva faceta divulgativa concretada en la portada de la música al carrer o a la cafeteria Zimmerman?

Personalment em sembla poc. L’aportació de Bach a la música mereix una mica més. Al cap i a la fi la gran majoria dels compositors romàntics van acabar manifestant el seu més gran respecte i deure de gratitud envers la seva extensa obra musical.

3.- Com és que les interpretacions operístiques que esmenta en el llibre, no n’hi ha cap de tenors, barítons, sopranos, mezzos, etc. de les anomenades generacions joves? Generacions a les quals ell segur hauria pertanyut si hagués pogut consolidar el seu somni d’esdevenir un baríton de “lliga de campions”?

4.- Ens parla de la necessitat d’escolar la música amb el màxim d’obertura mental, i no de tancar-nos en el mateix de sempre. També és d’aplicació això en la música contemporània o dodecafònica?

Reconec que algunes d’aquestes preguntes tenen un toc provocador, però estic convençut que el personatge assumiria fàcilment el repte d’entrar en el joc de respondre-les.

Més encara. Sense voler restar mèrit a Beethoven – Déu me’n guardi, jo també en sóc un amant debot- és obvi que era una persona amb serioses limitacions emocionals, malhumorat, rabiüt i feréstec. Potser una d’aquelles persones que no convidaries mai a un sopar d’amics a casa per evitar-te el risc d’un lleig o de qualsevol gest imprevist que et pogués amargar la vetllada.

5.- Això, per en Ramon, una persona que diu en el seu llibre, es troba tan a gust amb les altres persones, ¿no suposa una certa contradicció tenir-lo per referent absolut, o el referent (en singular)? Dit d’una altra manera, podem creure encara en referents absoluts personals com a mètode d’inspiració abans d’agafar allò que observem com a millor de cada ú d’ells, sense haver-nos d’emportar també les misèries que tots els humans per molt brillants i excel·lents que siguin, també tenen?

6.- Més preguntes. El nostre autor es confessa un romàntic “… Sóc un home de la primera meitat del segle XIX que per alguna juguesca del destí li ha tocat viure dos-cents anys més tard … ” (pàgina 85). És curiós, jo també ho pensava fa temps. Potser som molts els que portats per la identificació amb el gust musical i les idees d’aquells homes, s’ho han acabat plantejant algun cop.

El romanticisme musical té el què se’n diu bona premsa. És sens dubte el repertori preferit del gran públic i dels programadors i organitzadors de concerts. També en el meu cas particular, la majoria de la meva col·lecció musical ho és. Així un dia jo també vaig pensar: com m’arribo a identificar amb els romàntics!. En comparteixo tant els seus valors i ideals…

Ara bé pensant i pensant encara més sobre la meva eventual identitat romántica, vaig adonar-me que alguna cosa fallava. Sabia i em veia a mi mateix per altra banda, també com un optimista radical (d’arrel). I clar, quan vaig fer la prova d’encaix, vaig veure que això del sentiment romàntic i l’optimisme genètic o adquirit (sic) eren mal companys de classe. Així, la conclusió em va portar a adonar-me’n que els meus desventurats amics wertherians i romàntics, amants de la naturalesa, dels valors medievals, refractaris a la llum del pragmatisme il·lustrat i de la ciència com a font de progrés, etc. eren tot això que dic, però en absolut optimistes nats.

Aleshores, no sense cert desencís vaig haver de reconèixer que de jo de romàntic, potser si, ma non troppo. Però em va ser igual. Això no em feia ni em fa gaudir menys de la seva música. Tampoc de compartir amb ells certs valors.

Per tant Ramon, com combines tu aquestes dues identitats forçosament excloents?

7.- Finalment, a tall més de tipus biogràfic penso que hi ha coses que també em sobten una mica de la seva narració. Per exemple, la solapa del llibre ens indica que l’autor del llibre és llicenciat en ciències empresarials i també en humanitats. Normalment un llibre tant de tipus autobiogràfic com aquest l’aspecte formatiu hi sol aparèixer. Ni una línia sobre la seva vida universitària? O sobre l’experiència intel·lectual de la seva formació ja sigui en un àmbit del coneixement (ciències empresarials) o en l’altre (humanitats)?

Es nota però que Ramon Gener té una formació ampla i formada per una gran diversitat d’elements tan aparentment distants entre si com ho són els grans clàssics universals i els seus autors, les diferents cultures, la historia, l’art, la mitologia etc per una bada i els videojocs, o les noves tecnologies, l’economia per l’altra. Penso que aquesta amplitud temàtica d’elements és ben pròpia d’un humanista subjugat per la curiositat d’un nen que diu i demostra coherentment portar encara dintre seu, quan ens mostra el seu ampli coneixement argumental de la sèrie novel·lística de JK Rowling, Harry Potter.

Per concloure. Com deia al principi no tinc per costum donar-me a recomanacions. Però com veieu aquest és un llibre que no pot fer mal a ningú, ans el contrari farà de ben segur passar una molt bona estona a qui el llegeixi. Aquest és un llibre autobiogràfic atípic, singular i de pensament contradictori com ho som tots els humans. I que més enllà del seu contingut didàctic en la cosa musical i operística és també interessant pel seu contingut polièdric en la cosa cultural (tant amb c minúscula com amb c majúscula) i per tan amè refrescant, dolç i sucós com sempre ens ve de gust i encara més ara en la plenitud d’aquest recentment estrenat estiu 2014.

PD: Em queden encara algunes altres qüestions, però l’extensió del post en recomana l’omisió.

 

Anuncis

Josep Maria Espinàs. Una vida articulada.


Reconec i no em sap greu dir-ho -tot el contrari- que m’agraden els llibres de l’Espinàs. No els he llegit tots, és clar. Entre altres raons perquè en té unes quantes dotzenes fruït d’una llarga vida dedicada a l’escriptura en tota mena de gèneres.

El Josep Maria Espinàs té ara 86 anys. Recordo que per Sant Jordi de fa tot just 1 any i mig (2012), vaig poder obtenir d’ell la dedicació personal al llibre que aleshores publicava: Entre els lectors i jo. Em va semblar que tot i l’edat, mantenia una salut física i mental extraordinària. Un ja firmaria ara mateix. Després d’intercanviar unes paraules em vaig alegrar d’haver pogut estrènyer la mà d’un dels escriptors actuals més rel·levants de les nostres lletres. D’això potser no n’hi ha prou
consciència. dedicatòria

Com és sabut l’autor té un bon record (de Guiness?) en nombre d’articles diaris. Més de 11.000, durant 35 anys. Quina constància!

El seu darrer llibre n’és precisament un recull. Una selecció d’aquestes petites peces literàries recollits en un autèntic corpus de 500 pàgines. Una Vida Articulada (Edicions La Campana) que per cert, ja s’ha tornat a editar recentment. Una vida art

I quin plaer m’ha donat llegir-lo. És un compendi ple de saviesa, respecte, fina ironia, amenitat i bonhomia. La seva manera d’escriure és planera i entenedora, lluny de barroquismes i ampul·lositats. Crec que haver-se mantingut fidel en aquest estil des dels seus inicis, ha fet possible en part, l’ampla difusió que avui té de la seva obra.

La perspectiva autobiogràfica hi és òbviament present. Per tant, s’hi entreveu el seu caràcter, la seva personalitat. I crec que tothom estarà d’acord en què Josep Maria Espinàs és tot un senyor en el sentit ple de la paraula. Alguns dirien un senyor dels d’abans, dels que ja no se’n troben. El motiu, una profunda educació, correcció i gentilesa. Però per altra banda, per uns hàbits personals i professionals. Segueix utilitzant una Olivetti, fuma en pipa i viu allunyat dels estris informàtics del nostre temps i de les xarxes socials.

L’Espinàs el pot llegir des del més erudit lector al més casual i menys habitual o habituat. Aquesta n’és també la seva gràcia, que agrada o pot agradar a tothom. Si això ho combinem amb l’amplitud dels temes que tracta -molts directament relacionats amb la condició humana, la societat o la natura- ja tenim l’abast universal de la seva obra servit. I malgrat que la fórmula sembla senzilla cal dir que no és gens fàcil saber captar i interpretar els fets i les coses per a exposar-los amb tanta claredat i el·legància.

La base és la capacitat d’observació subtil i analítica, probablement exercitada durant molt de temps, oferida de manera amable i relaxada. Ell fa com si la complexa realitat es pogués passar per un sedàs –el seu- i es pogués presentar de manera totalment entenedora, sense dificultats i alhora suggerent. Musicalment aquest concepte em fa pensar en Mozart, que fa de la composició allò fàcil i senzill quan en realitat, no n’és gens.

És precisament per aquesta capacitat tan manifesta que m’agradaria poder-li demanar que abordés aquells temes més de tipus transcendental o filosòfic però que -així ho diu en algun article de llibre- ell sembla rebutjar. No voldria ser injust amb l’autor demanant-li allò que no vol fer. Però voldira imaginar-me la satisfacció que em produiria la seva versió per exemple, sobre el fet religiós, l’existència humana o l’art, a mode d’assaig, encara que fos breu.

Josep Pla, diu sobre Josep Carner: “… Carner, fa l’efecte de l’home que ha imposat uns límits a la seva vida mental per delicadesa -per timidesa, potser- encara, per sentit del ridícul…”

Bé, no sé si el nostre autor té aquesta aversió per un motiu similar o no. El què si se és que una persona tan llegida, tan viatjada i tan culta com ell, indubtablement seria un gaudi pels seus lectors, si es decidís per un nou “andante” sobre qualsevol altra qüestió que es trobi un mica més enllà de la present quotidianitat.

De ben segur té idees i encara força. Però també té opcions personals i no sóc jo ningú per demanar-li a un home, a un senyor com ell -que tan altres coses ens ha donat- allò que no vol o no li ve de gust.

Mentrestant, li desitjo molta salut, molts viatges i els anys suficients per tal de què pugui veure com aquesta catalanitat que sempre ha defensat tingui el marc de reconeixement que encara li falta. Però que amb una mica de sort podrà tenir ben aviat.

Heròdot i els orígens de la història


Una de les gran sorts que tenim com a país és que malgrat el poder destructor d’aquesta crisi que tan ho enrareix tot, encara hi ha pulmons culturals que ens permeten respirar una mica de cultura.

Ahir al nostre estimat Ateneu barcelonès es presentava  la publicació del volum IX i últim de la Història d’Heròdot de la col•lecció Bernat Metge, amb traducció renovada i posada al dia a carreg de Joaquim Gestí. A la taula hi havia a banda de l’esmentat traductor, el prestigiós hel•lenista Jordi Pàmias professor de la UAB, Ramon Alcoberro, filòsof i ponent de la secció de Filosofia de l’Ateneu Barcelonès i Francesc Guardans, vicepresident de l’Institut Cambó.

És del tot evident que Heròdot (Halicarnàs, 484 aC – Thuris, 425 aC) és un personatge central de la cultura europea. Savi i historiador (el primer de la història i valgui la redundància) ens va deixar com a llegat una obra monumental on a banda de narrar els fets que li van tocar viure (la Grècia Clàssica en el seu apogeu), ens revela les passions del homes i ens parla de les seves debilitats. I dic, parla (del verb parlar) per què el contingut narratiu de la seva “Història” hi predomina més que la pretensió analítica i documental de les seves fonts. Per això Heròdot, gaudeix més de les preferències dels filòlegs que dels historiadors, sobretot dels de forta tradició marxista.

Alguns, argumentant una teòrica falta de rigor en les seves descripcions, el consideren inferior en rigor historicista envers l’altre gran historiador que ens van deixar el grecs, Tucídides. Però a canvi, el fa especialment més agradable de llegir sobretot per què, tot mantenint una considerable distància en relació als fets que observa i ens explica (cosa estranya en els temps que corren) la seva obra conté nombroses anècdotes que nodreixen el coneixement i contribueixen a millorar-ne el ritme i el plaer de la seva lectura.

En aquesta presentació de la nova edició del volum IX, es va esmentar que Ryszard Kapuściński, periodista, escriptor i assagista polonès, en el seu llibre Viatges amb Heròdot explica que Heròdot era temut per la censura estalinista. No és gens d’estranyar. En general, tot el què es pensament, cultura i lliure expressió acostuma a generar milers d’anticossos als partidaris dels totalitarismes. Per això, amb el llegat d’Heròdot i per extensió de tota la saviesa clàssica no només tenim l’antídot ideal i necessari, sinó tota la connexió necessària amb els valors humans per fer-nos més savis, educats i cultes. D’aquí, la importància de mantenir els lligams amb els clàssics i de practicar-ne l’assiduïtat sempre que puguem.

Felicito, per últim l’edició renovada d’aquesta Història a tots els que l’han fet possible així com a tots els altres que amb d’altres iniciatives permeten dia a dia que els pulmons culturals del nostre país segueixen bombejant l’aire humanístic i cultural que tanta falta ens fa.

Què ens diferencia dels alemanys?


S’està convertint en fet habitual, en relació a la crisis econòmica i les mesures que cal prendre, criticar durament la presidenta Angela Merkel i per extensió la manera de veure les coses dels alemanys. Se’ls acusa de tenir per valor suprem l’austeritat. Se’ls ataca per la rigidesa de les seves posicions i se’ls retreu la seva falta d’una visió més amplia sobre la diferent naturalesa dels països que integren Europa.

Vagi per endavant que comparteixo en part alguns d’aquests plantejaments. Però discrepo totalment dels què ens volen fer creure que els alemanys actuen així per lleugeresa o superficialitat. Al contrari, si hi ha un país, una cultura al món on la profunditat hi és present de manera evident, aquest és sens dubte Alemanya.

Massa sovint, des de la cultura mediterrània es menysté amb displicent arrogància els valors de la seva germana del nord. Greu error. És convenient recordar qara i aquí, que els germànics són el creadors d’un concepte que no té traducció directa a la nostra llengua com és el de “Bildung”.

Recomano “urbi et orbi” que es busqui on sigui el significat d’aquest terme. Mes d’un quedarà colpit. L’envergadura del què engloba aquesta paraula és màxima. Reconec que quan la vaig descobrir (de la ma de Rosa Sala Rose en el seu fabulós assaig “El misterioso caso alemán. Un intento de comprender Alemania a través de sus letras”, us en recomano el seu blog: http://rosasalarose.blogspot.com.es) vaig quedar favorablement impressionat.

Concretament aquesta brillant germanista defineix “Bildung” de la següent manera: “la construcción consciente de un individuo en perpetuo crecimiento, de alguien que se hace a sí mismo para alcanzar un nivel superior de humanidad a través del conocimiento y de las artes, aspirando a una ejemplaridad viviente: ésa es la noción de ‘Bildung’, concepto clave para entender la cultura alemana“.

De ben segur que alguns us podreu estar interrogant sobre diverses qüestions. I és que aquest concepte no deixa en absolut indiferent. És del tot alemany i com es podrà compartir queda ben lluny de la lleugeresa i de la simplicitat.

Jonas Jonasson i la prima de risc


Avui, que novament la famosa i ja habitual entre nosaltres “prima de risc” s’ha tornat a engreixar en desmesura he acabat la lectura del llibre “L’avi de 100 anys que es va escapar per la finestra“.

Sembla que a aquesta prima no tant prima, ha sofert un atac de bulímia a base de iogurt grec i d’altres potingues dels mercats on cada cop més hi predomina tota mena d’aviram. Des de falcons a serps, passant per tota mena de llops, taurons blancs i d’altres carnívors disposats a menjar-se totes les poques espècies que queden de xaiets (o per dir-ho a l’espanyola, “lechales”) que campen per indrets no fets per ells.

Normalment no m’inclino per la lectura de “best-sellers”. En el món editorial passa una mica com en el musical. No tot el que més es ven acaba essent el millor. No tot el què representa novetat o també com es diu ara, allò més “cool” porta incorporat el segell distintiu de la qualitat. Però resulta que aquesta novel·la té el do especial de combinar el sentit de l’humor i la història d’una manera ben travada, original i amena.

Clar que el lector, no hi trobarà gaire cosa més que un pírric desfile d’una mitja dotzena de dirigents dels països que més protagonisme van tenir en el transcurs del segle passat. Però suficient per refrescar alguns dels aconteixements més destacats que varen iniciar-se en l’època del naixement dels nostres avis.

És per aquesta raó que el públic objectiu d’aquesta novel·la s’eixampla i supera al de qualsevol altra. D’aquesta manera, aquest que va ser el llibre més venut la darrera diada de Sant Jordi, segueix essent, segons el diari Punt-Avui, d’avui (i valgui la involuntària redundància) el llibre més venut, tant en català com en castellà per 14ena setmana seguida. No està gens malament. Si se segueix així acabarà sense gaire esforç addicional, essent el llibre més venut de l’any al nostre país.

I és que aquestes 400 pàgines també tenen un efecte balsàmic, i més en aquestes dies de tantes turbulències econòmiques, socials i polítiques. Sovint és diu d’aquell que progressa que sap trobar-se en el lloc i en el moment adequat. Seguint per tant, amb aquesta analogia aquesta novetat editorial ens arriba en bon moment perquè mentre el tenim a les mans restem al marge de les amenaces d’alguns gurus falsos o no, ben intencionats o no, que s’empenyen a descriure el nostre futur més immediat de la manera més apocalíptica possible.

A hores d’ara no sabem si aquesta prima de risc continuarà endrapant tot el que pugui o li vulguin donar fins a rebentar-se o rebentar-la i amb ella totes les nostres butxaques. Però el que si sabem és que per molt pobres que acabem tots plegats, sempre ens quedarà el refugi dels llibres amb potencial o no d’esdevenir una simple cançó d’estiu o una simple composició que es va fer famosa per iniciar un nou estil musical amb més o menys perdurabilitat.

Un llibre sobre el gran mestre Bach i sobre Pau Casals.


Las Suites para violonchello. En busca de Pau Casals, J.S. Bach y una obra maestra

Ara que aviat vindrà el dia de sant Jordi m’agradaria recomenar-vos un llibre sobre el compositor alemany del barroc (i de tots el temps) J.S Bach i sobre un dels nostres més grans catalans universals, Pau Casals.

Las Suites” és un llibre ben pensat i força singular per què presenta simultàniament una doble biografia acompanyada d’un relat, a mode de tres en un. La primera la del excels compositor alemany, la segona la del nostre català universal Pau Casals, mentre que el relat és en la primera persona de l’autor en el que se’ns explica entre d’altres coses les vicissituds, anècdotes i curiositats que el van dur a llançar-se en la composició d’aquest llibre tan entretingut.

L’autor, un tal Eric Siblin de qui fins ara no se’n havia sentit parlar en l’àmbit de la música “clàssica” trasllada l’estructura musical d’una suite a l’estructura compositiva del llibre. Així enlloc de capítols trobem 6 parts (com les 6 suites per a violoncel de Bach) composades a la vegada d’un Preludi, d’una Alemanda, d’una Courante, d’una Sarabanda, d’un Minuet, i finalment d’una Giga final per a cada una de les suites. Per tant, es podria dir que el llibre conté 36 capítols en un total de 259 pàgines. I això el fa un llibre d’àgil lectura i més si tenim en compte l’estil narratiu periodístic propi de l’autor.

Els dos primers moviments de cada una d’aquestes 6 parts, és a dir, el Preludi i l’Allemanda els dedica a presentar-nos la vida de Bach, la seva família, els seus progressos artístics i dificultats dins l’ambient protoalemany del segle XVII.

Els dos següents (Courante i Sarabanda) els dedica a Pau Casals en especial atenció, primer a la seva infantesa i després a la seva vida en el marc de les grans adversitats de la Catalunya del segle passat, les seves reaccions i la seva apassionada i aferrissada defensa dels drets humans i polítics en vers les agressions dels diversos feixismes europeus i en especial de l’espanyol.

I els dos darrers (Minuet i Giga) a l’impuls captenidor de l’autor per endinsar-se en les figures de Bach i Casals, a les motivacions i inspiracions que ambdós generen en tota persona amb un mínim de sensibil.litat musical i els detalls, certament interessants de la considerable recerca històrica (viatges a Barcelona i Catalunya inclosos) per la necessària documentació del llibre.

Per tant, ens trobem davant de tres històries diferents de tres èpoques ben diverses (Barroc, Segle XX i l’actualitat). I tot ben travat malgrat les inevitables discontinuïtats.

No és però, un llibre per experts musicòlegs ni erudits en la matèria. Però molt probablement fins i tots aquests hi podran trobar detalls que desconeixien. Això el fa sens dubte un llibre absolutament recomanable perquè d’ell i gràcies a ell s’aprèn força apropant-nos a aquests dos grans personatges. I no cal dir que per tots aquells que sentim una enorme emoció tant pel gran mestre com pel nostre, probablement més destacat català universal del segle passat, és un llibre imprescindible.

El llibre conclou amb un més que generós grup de recursos finals tals com comentaris, notes sobre fonts, una extensa bibliografia i discografia recomanada i d’un index onomàstic complert que el complementen molt adequadament i que permetrà la recreació de l’autor que volgui aprofundir amb qualsevol dels aspectes del llibre.

En definitiva, una lectura historico-musical alemanya, catalana, espanyola, europea i mundial molt agradable, interessant i entretinguda. Tant de bo, aquest “llibre de l’any 2010” segons la revista “The Economist” el puguem un dia veure traduït a la nostra llengua a banda de les prop d’una desena que ja el tenen, per tal de que el nostre país també tingui la versió que li correspon sobre el català i europeu que més ha contribuït a difondre l’obra del qui va posar els ciments de la música occidental mentre duia el nom de Catalunya a banda i banda del planeta.