Arxiu de la categoria: Història

Juny 2014 i cases reials


En el meu darrer post deia que l’enunciada recuperació econòmica s’acceleraria més ràpidament del que podia preveure’s. Advertia que era un vaticini sense fonament empíric, d’economista barroer. Ens trobem a mitjan d’any i no sabem com acabaran els indicadors. Ni tan sols quines noves sorpreses i quins nous esdeveniments econòmics, polítics, socials o culturals tindrem d’aquí a finals d’any.

La imprevisibilitat creix en relació directa amb la velocitat i encara més en la seva versió superlativa, és a dir, la velocitat sobre la velocitat o el que és el mateix, l’accel·leració. Sembla tanmateix que no tenim ni volem tenir aturador en aquesta carrera a favor d’aquests dos fenòmens de la física (la velocitat i l’accel·leració) i seguim per tant, mirant d’accelerar-ho tot. Fins i tot accelerem les partícules amb la pretensió de resoldre més rapidament els misteris de la creació de l’univers.

Deia, però que ens trobem tal com m’he referit abans a mitjan del 2014, concretament en el mes de juny. I aquests dies es recorda que fa exactament cent anys es va produir un fet no previst; l’assassinat de l’arxiduc de Francesc Ferran d’Àustria a la ciutat de Sarajevo. L’esdeveniment que va suposar el detonant de l’esclat de la primera guerra mundial. Per cert, a vegades s’omet que en aquest atemptat també es va assassinar la seva muller, Sofia, duquessa de Honenberg.

Els historiadors comparteixen la visió que la tensió política a Europa era en aquells temps força elevada i que els diferents governants dels diferents imperis implicats tenien ganes uns dels altres. Alguns historiadors inclús han afirmat que un excés de testosterona impulsava reaccions, declaracions i decisions, cosa que el final els va portar irremeiablement als seus respectius exèrcits a l’arena de la confrontació sense precedents.

L’arxiduc Francesc Ferran havia de ser el successor de Francesc Josep I d’Àustria a la corona de l’Imperi Austrohongarès, que arribada certa edat anava en retirada i ja pensava en el relleu quan de manera imprevisible va veure –amb la matança del seu successor- com s’estroncaven per ell i pel vast imperi Austrohongarès, els plans pel relleu previstos.

La cosa, com és ben sabuda va acabar molt malament per la família dels Habsburg. En finalitzar la cruenta guerra la desintegració va ser total. I l’imperi Austrohongarès va quedar reduït a les dimensions de l’actual Àustria. I amb ell, la seva dinastia extingida i aniquilada. Cal recordar que els Habsburg juntament amb els Borbons han estat probablement les dues dinasties més importants de l’època moderna europea.

Doncs bé, parlant d’aquests darrers, aquest mateix més de juny primer centenari de la desaparició del mapa dels Habsburg, ha estat el triat per la casa reial borbònica espanyola per fer el relleu generacional per abdicació de Joan Carles I en favor del Príncep Felip d’Astúries, Felip VI in pectore. Sense el soroll de fons dels tambors bel·licistes centre-europeus del segle passat, aquest relleu no es produeix però en absència de factors potencialment desestabil·litzadors i altament adversos a la causa monàrquica.

No entraré en l’anàlisi dels fets presents. Però és ben cert i just dir-ho, que hi ha hagut un bon nombre de concentracions i força més veus en forma de declaracions, intervencions públiques i articles, de les que es podia preveure inicialment, sobre la conveniència com a mínim de sotmetre el nomenament de Felip VI com a cap d’Estat a referèndum electoral. Uns altres voldrien la desaparició accel·lerada del sistema monàrquic per considerar-lo del tot obsolet. Un altre cop la velocitat i l’accel·leració…

Tampoc parlaré del procés català. No cal. Però també és cert que aquest presenta pel nou rei tanta o més capacitat pertorbadora que l’anterior. Sembla que per les seves declaracions inicials l’estil continuista del seu pare serà el que el Príncep actual acabarà adoptant – si és que no ens sorprèn- en la gestió de la cosa catalana.

En aquest sentit no sé què deu tenir al cap el quasi contemporani d’un servidor i proper rei d’Espanya. Però millor que sigui prudent en la gestió de les seves pretensions –siguin quines siguin- si no vol que li passi el contrari de què tenia planificat. Ja se sap que el destí passa males jugades. Evidentment no temo per la seva integritat física a la manera del seu vell company de professió austríac, ni de bon tros. Però farem bé en reconèixer que poc o molt poc podem saber allò que l’espera.

Els temps d’ara són extremadament molt més difícils de gestionar. Les xarxes –totes- de les quals ens hem dotat els humans creen un sistema social neural molt més complex i això impedeix que qualsevol empresa per petita o gran que sigui, no diguem una societat o un país es pugui governar seguint un pla establert. La presència de factors exògens i imprevistos ho impedeix de soca arrel.

Amb la desaparició de la casa habsburgesa Stefan Zweig, en el seu relat memorialistic “El món d’ahir”, deia que amb la caiguda d’aquell imperi com a conseqüència del conflicte més gran i més sagnant que s’havia produït fins aleshores – la primera guerra mundial- desapareixeria per sempre el món de les certeses i les seguretats i amb ell tot un conjunt de valors i assumpcions.

Reiterant així que el regnat de Felip VI no vull que se l’endugui cap deflagració, ni desitjant-li res negatiu en el personal, sí que no puc evitar plantejar-me amb molta curiositat i expectació com es resoldran els esdeveniments futurs que haurà de fer front. De les monarquies occidentals, la seva és sens dubte la més seriosament qüestionada, la més dèbil i la més amenaçada. També degut al llegat clarament en declivi (cosa insospitada només uns anys enrera) com a conseqüència de desafortunades accions individuals o familiars de l’abdicant.

Res ni ningú ens pot donar la més mínima pista del què passarà però posats a especular, amb tantes adversitats, amb tantes inesperades oposicions i amb tantes tensions territorials no seria gens desgavellat imaginar que un gir imprevist, un altre cop, posi fi de manera sobtada a la corona d’avui, almenys en l’àmbit i la forma que la coneixem en aquests moments de transició.

Seguirem d’aprop els esdeveniments.

PD: En acabar d’escriure aquest post llegeixo la notícia que un destacat endeví li augura un regnat no més enllà dels 7 anys. Predicció que neguiteja als més monàrquics o juancarlistes perquè també inclou que aquest arribarà al final dels seus dies l’any que ve.

Anuncis

El Messies de Händel


Arriba Nadal i amb ell els seus dies de festa. Siguin poc o molts els que amb fe catòlica assisteixin a les diferents manifestacions religioses d’aquests dies, hi ha també motius pels no creients, ateus o agnòstics per trepitjar els grans temples cristians de la nostra geografia. La raó: l’autèntica profusió de concerts de música sacra que es presenten per aquesta època, com també per Setmana Santa.Händel (1685-1759)

Per exemple, el celebèrrim Messies de Händel (Georg Friedrich Händel 1685-1759) és el desembre un dels més representats. Sense anar més lluny, ahir a càrrec de l’Orquestra Barroca Catalana i Cor Lieder Càmera. El lloc: la Basílica de Santa Maria del Mar; altrament coneguda per alguns com La Catedral del Mar arrel d’un passat èxit editorial (best seller d’Ildefonso Falcones) se’n van fer una magnífica interpretació. Llàstima que les dimensions del temple es presentaven descomunals en comparació a la potencia vocal dels solistes (que no del cor).Santa-maria-del-mar

Com es recordarà, “El Messies” és un oratori de quasi dues hores de durada que té per un dels més celebrats fragments el famós “Al•leluia“, banda sonora d’un bon nombre de casaments religiosos (no sé ben bé per què, tenint en compte que aquest “Al•leluia” té a veure en la resurrecció de Crist i per tant en l’època de Pasqua).

“El Messies” es va estrenar a Dublín l’abril del 1742, quan aquí Barcelona tot just havien passat només 28 anys de la nostra derrota davant del setge ferotge perpetrat per Felip V. Aquest monarca, que no se’n sortia sol va haver de recórrer amb suplica a la col·laboració del seu avi francès Lluis XIV per tal què li aportés un petit contingent militar de “només” 20.000 homes (amb la seva corresponent artilleria) per enderrocar la tossuda resistència catalana.

Ens trobem enmig de l’època Barroca europea que relativament poc temps després es posaria en marxa per escalfar els motors i entrar de ple a la Il.lustració. Així, mentre els catalans seguíem llepant-nos les ferides provocades per la desastrosa guerra de Successió i els del centre de la península intentaven crear una Espanya unificada a base de la força, entre tots perdíem el nord (mai més ben dit) de la revolució en el camp del pensament i de la cultura. A Europa (sobretot França, Anglaterra o Alemanya) s’estaven ja pre-configurant els primers Estats-Nació amb els seus defectes i les seves virtuts.

Uns cinquanta anys més tard de l’estrena de l’obra en qüestió, a França, la indolència i la displicència tan de la noblesa com de l’església acabarien encenent la guspira de la irritabilitat. La desfavorable evolució de l’economia estava provocant a les classes populars grans retrocessos en poder adquisitiu fins el punt de començar a patir fam i tota mena de penúries. A la llarga, com és sabut, això li costaria el cap (entre uns quants milers) també al rei francès Lluís XVI (que tant abadonada tenia a la Maria Antonieta per culpa d’una fimosi), hereu de l’anteriorment esmentat proveïdor militar de Felip V, Lluís XVI.

Clar que d’aquest darrer fet fa ja més de 200 anys. Però alguns diuen que el malestar actual comença a presentar alguns paral·lelismes evidents amb moments històrics previs a fets violents o revolucions. No sé si és el nostre cas. Per saber-ho caldrà anar prenent puntualment el pols a la violència del carrer. De moment aquesta no es fa notar gaire. Caldrà anar seguint-ho. Però si per aquelles coses veiem que la fúria al carrer comença a créixer, de ben segur ja”la tindrem liada, i de valent”.

Mentre tant, entre torrons, crisis, dies de festa, excessos gormands i manifestacions religioses, cal que ens anem proporcionant estones agradables per experimentar l’art en la seva plenitud i dotar-nos aquests dies i sempre d’aquells ingredients tan necessaris per l’esperit com la música sacra de Händel, la de Bach o la de qui sigui amb la condició que incorpori aquest imprescindible substrat.

De moment, res més. Desitjar-vos un Bon Nadal i bons aliments.

Heròdot i els orígens de la història


Una de les gran sorts que tenim com a país és que malgrat el poder destructor d’aquesta crisi que tan ho enrareix tot, encara hi ha pulmons culturals que ens permeten respirar una mica de cultura.

Ahir al nostre estimat Ateneu barcelonès es presentava  la publicació del volum IX i últim de la Història d’Heròdot de la col•lecció Bernat Metge, amb traducció renovada i posada al dia a carreg de Joaquim Gestí. A la taula hi havia a banda de l’esmentat traductor, el prestigiós hel•lenista Jordi Pàmias professor de la UAB, Ramon Alcoberro, filòsof i ponent de la secció de Filosofia de l’Ateneu Barcelonès i Francesc Guardans, vicepresident de l’Institut Cambó.

És del tot evident que Heròdot (Halicarnàs, 484 aC – Thuris, 425 aC) és un personatge central de la cultura europea. Savi i historiador (el primer de la història i valgui la redundància) ens va deixar com a llegat una obra monumental on a banda de narrar els fets que li van tocar viure (la Grècia Clàssica en el seu apogeu), ens revela les passions del homes i ens parla de les seves debilitats. I dic, parla (del verb parlar) per què el contingut narratiu de la seva “Història” hi predomina més que la pretensió analítica i documental de les seves fonts. Per això Heròdot, gaudeix més de les preferències dels filòlegs que dels historiadors, sobretot dels de forta tradició marxista.

Alguns, argumentant una teòrica falta de rigor en les seves descripcions, el consideren inferior en rigor historicista envers l’altre gran historiador que ens van deixar el grecs, Tucídides. Però a canvi, el fa especialment més agradable de llegir sobretot per què, tot mantenint una considerable distància en relació als fets que observa i ens explica (cosa estranya en els temps que corren) la seva obra conté nombroses anècdotes que nodreixen el coneixement i contribueixen a millorar-ne el ritme i el plaer de la seva lectura.

En aquesta presentació de la nova edició del volum IX, es va esmentar que Ryszard Kapuściński, periodista, escriptor i assagista polonès, en el seu llibre Viatges amb Heròdot explica que Heròdot era temut per la censura estalinista. No és gens d’estranyar. En general, tot el què es pensament, cultura i lliure expressió acostuma a generar milers d’anticossos als partidaris dels totalitarismes. Per això, amb el llegat d’Heròdot i per extensió de tota la saviesa clàssica no només tenim l’antídot ideal i necessari, sinó tota la connexió necessària amb els valors humans per fer-nos més savis, educats i cultes. D’aquí, la importància de mantenir els lligams amb els clàssics i de practicar-ne l’assiduïtat sempre que puguem.

Felicito, per últim l’edició renovada d’aquesta Història a tots els que l’han fet possible així com a tots els altres que amb d’altres iniciatives permeten dia a dia que els pulmons culturals del nostre país segueixen bombejant l’aire humanístic i cultural que tanta falta ens fa.