Arxiu de la categoria: Economia

2014. Any de sortida?


Només els economistes mediocres fan previsions sobre l’evolució de l’economia sense dades contrastades. La intuïció, les sensacions o les percepcions personals extretes de converses de carrer no són mai ben vistes des del punt de vista del rigor acadèmic o professional. Per això cal ser sempre prudent en els judicis i encara més si aquests es pensen posar negre sobre blanc deixant-ne per tant, constància escrita.

No disposo de cap dada a mà que corrobori el que diré ara. No he basat els meus arguments en cap font de primera mà que els justifiqui. Tampoc tinc a l’abast cap model macroeconòmic que em permeto fer cap sentència en un sentit o altre. Tampoc de cap estudi aprofundit. Així doncs em dedicaré tot seguit a fer anti-ciència i de la bona. Enuncio que el que tot seguit deixaré anar es basa únicament en allò tan poc objectiu com el palpit i la presumpció. A l’estil del pèssim economista que he mencionat anteriorment. Així que agafeu-vos fort.

En termes econòmics serà un any molt més positiu del què sembla. Que ningú pensi que em paguen els partits polítics que els interessa difondre aquest missatge. Tot el contrari. Si alguna cosa he après ja a la meva edat, és a mal fiar-me de les promeses interessades de molts col·lectius. Usualment sóc  crític en les asseveracions que a tot i a dret ens serveixen en safata dia rere dia. I tendeixo a vegades compulsivament a qüestionar-ho tot.

Tot i així flairo unes ganes boges de sortir de la fastigosa crisis que tant de mal ha fet. Noto que hi ha molt desig reprimit de consumir (parlo dels que han pogut mantenir els ingressos però que han preferit posposar despeses) i observo també que hi ha en les empreses molts plans d’inversió en el calaix dels seus principals executius que desitgen deixar d’estar congel·lats per cobrar vida amb tot el seu vigor.

És força compartit que l’economia està directament correlacionada per la psicologia. De fet, la paraula depressió, que sovint s’utilitza per a descriure els seus períodes recessius més profunds, n’és clarament una evidència. És per això que crec que de manera similar a l’humana, a la sortida del pou no li segueix la tristesa ni la paral·lisis ni la desapetència. Sinó tot el contrari, el comportament pendular propi dels humans ens portarà a l’altra banda; no necessàriament a la bogeria desfermada dels anys més “excitats”. Però si a recobrar l’energia i les ganes de viure en millors condicions. D’aquesta manera les xifres de consum impulsades per un escenari menys amenaçador, la consolidació dels esforços exportadors dels darrers anys, la progressiva reducció dels nivells de deute privat i públic, així com el menor cost del recurs financer, contribuiran decisivament a treure el peu del forat. I aquest procés es retroalimentarà amb força.

El motiu d’això breument explicat s’anomena “efecte del contagi anímic” però aquest cop en positiu.

La confiança exterior millora i l’interior també noto que ho està començant a fer. I això anirà a més. Així contra el que diuen els “experts” la sortida de la crisi no serà tan suau com prediuen, sinó que serà més plena i decidida del què ens pensem. S’admeten apostes.

Per tant si us dic: “molt bon any a tothom” no ho dic tant com a desig (que també) sinó també en la convicció de què per a molts serà clarament un any força millor que l’anterior.

Anuncis

Emili LLedó, la carrera d’econòmiques i les seves limitacions


Fa setmanes o mesos fins i tot, que penso en la conveniència de fer una petita reflexió en veu alta sobre la certa sensació de desosseg que em suposa haver dedicat un període ja llunyà de la meva vida a l’estudi de la carrera del què en dèiem Ciències Econòmiques i Empresarials.

La ingenuïtat de la joventut porta a abraçar ideals. Els que aquells anys ens dedicàvem amb més o  menys perícia a aquesta “ciència” social ens semblava que gràcies a les ensenyances dels professors i a l’estudi amb fruïció d’abundants i carregosos manuals traduïts (de manera habitual de l’anglès) acabàvem convençuts d’haver aconseguit la pedra filosofal per a l’eterna gestió eficient i òptima dels recursos de tota mena. Seriem Economistes! ens deiem a nosaltres mateixos.

Ens passava que sovint oblidàvem que la immensa majoria de la teoria econòmica que abordàvem s’assentava sobre certs supòsits tals com que no existia asimetria en la informació entre els diversos agents que participen en l’economia, o que existia competència perfecta entre les empreses o bé que les decisions es prenien de manera racional, entre d’altres bestieses (si se’m permet l’expressió) d’aquest tipus i impressionats per l’eficàcia dels models matemàtics que sempre corroboraven esplèndidament i impecablement allò que algú s’havia proposat prèviament demostrar-nos, acabàvem creient-nos que gràcies a l’aplicació de la lògica matemàtica i una mica de sentit comú sortiríem de la facultat convertint en or tot el que podríem arribar a gestionar.

Des d’aquella època sóc – ara ja potser més per deformació professional-, seguidor de la premsa diària i en especial de les seccions d’economia. I la veritat és que són poquíssimes les crítiques i encara menys les autocrítiques, sobre les terribles mancances cognitives del saber econòmic. No fa falta mencionar en quin estat es troba la salut de les nostres finances avui en dia ni l’evolució d’algunes magnituds tals com l’atur al nostre país, per adonar-se de que cal que reconeixem tant les nostres limitacions com la necessitat moral de fer un sever acte de constricció per l’arrogància en què molts molts cops ens hem erigit davant la societat.

En aquesta mateixa línia penso que sense menysprear l’evolució de les investigacions i els resultats que es van produint i acumulant en el nostre camp, cal fer una urgent renovació dels plans d’estudi d’aquesta carrera. ¿En quin sentit? Sens dubte en la línia d’incorporar en la seva part troncal continguts d’altres sabers procedents d’altres disciplines.

Cada cop s’alcen més veus que clamen justícia social i protecció pels més desafavorits i forcen debats per a la reflexió amb la intenció de que prevalgui la saviesa i la humanitat davant de decisions impulsives preses sobre la marxa que no tenen a hores d’ara, la certesa de la seva bonança o efectivitat. Els nostres dirigents econòmics i empresarials semblen desorientats i instal·lats en la improvització contínua, en gran part degut a la encara major desorientació d’uns polítics que com aquells peixets de color taronja en una peixera domèstica, donen copets amb la boca contra les parets de vidre la mateixa per acabar resignats i inmòbils en el seu fons. Fons que només abandonen quan perceben que la superfície s’ha vist alterada per la caiguda del polsim d’aliment que els donem per ajudar-los a viure.

Així, davant d’aquest macro desconcert i per a supervivència no només del nostre país sinó també de la nostra vacil·lant Europa envers a la nostra situació, cal que comencem a recórrer al rebost dels vells sabers vitals. O dit d’una altra manera, a la saviesa en majúscules que sovint amb massa menyspreu s’ha tingut en un calaix de sastre i que integra la història, la filosofia, la literatura entre d’altres que s’anomena:  les humanitats.

Tornant a l’inici de la meva experiència personal, amb el temps he après que en el camp de la gestió de les persones és important penetrar en la naturalesa humana per conèixer-la millor. Reflexionar sobre la condició humana dels que ens envolten és força beneficiós. I per fer-ho és més útil fer-ho des del coneixement dels mals de que provoquen per exemple l’enveja, l’avarícia, l’ambició i la vanitat a través de l’obra de Shakespeare, o de Maquiavel, la trajectòria d’Alexandre el Gran, de Juli Cèsar o de Napoleó que no pas  a través del tan gastat mètode del cas o dels majoritàriament insulsos llibres sobre recursos humans.

En aquest sentit, per tant, la pregunta obvia és ¿A què esperem per a reorientar la formació dels nostres estudiants en els afers de lo veritablement humà? I més concretament ¿A què esperem a obrir-nos a la saviesa dels grans pensadors que al llarg de la història ens han il·lustrat sobre l’ètica, la possibilitat de conèixer i la naturalesa humana?

De ben segur que amb l’aproximació a aquestes noves però velles matèries en un major grau guanyarem professionals més sòlidament formats. Només en l’exercici de l’intel·lecte ens dotarem de ciutadans i per tant de gestors i gestionats amb més sentit crític i més lliures dels dogmatismes propis dels més sectaris.

Ho expressava literalment en aquests termes el savi Emilio Lledó (Professor de Filosofia) en el programa Singulars del C33 aquest mateix vespre, en el que ens recomanava indirectament la lectura dels clàssics grecs.

La veu de figures com la del personatge del “Singulars” d’avui cal ser més escoltada seriosament. No només com a mer entreteniment d’havent sopat, sinó per a impregnar-se de l’urgent necessitat d’anar a l’arrel dels nostres mals de la mà del coneixement ben estructurat i del camí de l’autèntica saviesa humanista que mai hauríem d’haver abandonat.

Jonas Jonasson i la prima de risc


Avui, que novament la famosa i ja habitual entre nosaltres “prima de risc” s’ha tornat a engreixar en desmesura he acabat la lectura del llibre “L’avi de 100 anys que es va escapar per la finestra“.

Sembla que a aquesta prima no tant prima, ha sofert un atac de bulímia a base de iogurt grec i d’altres potingues dels mercats on cada cop més hi predomina tota mena d’aviram. Des de falcons a serps, passant per tota mena de llops, taurons blancs i d’altres carnívors disposats a menjar-se totes les poques espècies que queden de xaiets (o per dir-ho a l’espanyola, “lechales”) que campen per indrets no fets per ells.

Normalment no m’inclino per la lectura de “best-sellers”. En el món editorial passa una mica com en el musical. No tot el que més es ven acaba essent el millor. No tot el què representa novetat o també com es diu ara, allò més “cool” porta incorporat el segell distintiu de la qualitat. Però resulta que aquesta novel·la té el do especial de combinar el sentit de l’humor i la història d’una manera ben travada, original i amena.

Clar que el lector, no hi trobarà gaire cosa més que un pírric desfile d’una mitja dotzena de dirigents dels països que més protagonisme van tenir en el transcurs del segle passat. Però suficient per refrescar alguns dels aconteixements més destacats que varen iniciar-se en l’època del naixement dels nostres avis.

És per aquesta raó que el públic objectiu d’aquesta novel·la s’eixampla i supera al de qualsevol altra. D’aquesta manera, aquest que va ser el llibre més venut la darrera diada de Sant Jordi, segueix essent, segons el diari Punt-Avui, d’avui (i valgui la involuntària redundància) el llibre més venut, tant en català com en castellà per 14ena setmana seguida. No està gens malament. Si se segueix així acabarà sense gaire esforç addicional, essent el llibre més venut de l’any al nostre país.

I és que aquestes 400 pàgines també tenen un efecte balsàmic, i més en aquestes dies de tantes turbulències econòmiques, socials i polítiques. Sovint és diu d’aquell que progressa que sap trobar-se en el lloc i en el moment adequat. Seguint per tant, amb aquesta analogia aquesta novetat editorial ens arriba en bon moment perquè mentre el tenim a les mans restem al marge de les amenaces d’alguns gurus falsos o no, ben intencionats o no, que s’empenyen a descriure el nostre futur més immediat de la manera més apocalíptica possible.

A hores d’ara no sabem si aquesta prima de risc continuarà endrapant tot el que pugui o li vulguin donar fins a rebentar-se o rebentar-la i amb ella totes les nostres butxaques. Però el que si sabem és que per molt pobres que acabem tots plegats, sempre ens quedarà el refugi dels llibres amb potencial o no d’esdevenir una simple cançó d’estiu o una simple composició que es va fer famosa per iniciar un nou estil musical amb més o menys perdurabilitat.

Necessitem una ànima


Avui fa tot just una setmana, vaig inaugurar el meu bloc personal. Concretament el dijous passat, Dijous Sant. La Setmana Santa té alguna especial que ens fa adonar-nos de com es segueix vivint la fe catòlica en el nostre país. Per poc que traiem el cap en qualsevol de les processons que es fan o bé que mirem algun dels diferents telenotícies, comprovem com any rere any apareixen els “penitents”. Aquelles persones que normalment encaputxades caminen amb l’ànima i sovint també, cadenes als peus.

Diuen els psicòlegs que el sentiment de la por és un dels més poderosos ressorts pels quals els humans som capaços de mobilitzar-nos. Els penitents tenen por d’anar a l’infern i creuen que realitzant un sacrifici en forma d’auto-càstig es troben més a prop de guanyar-se el cel. Així redueixen els seus temors.

Un cop finalitzada aquesta setmana especial i tornant a la normalitat dels dies hàbils, el dimarts passat la por també va fer acte de presència en l’àmbit de l’economia. Sembla ser que els mercats van jutjar negativament tant els recents pressupostos estatals com les possibilitats de l’economia de l’Estat de tirar endavant. I la traducció va ser un com més, en forma de baixades generalitzades a les diferents borses i al increment de la tristament famosa, prima de risc respecte al bo alemany fins a prop dels 450 punts bàsics, és a dir, a nivells rècords.

La por un cop més colpejava seriosament la nostra depauperada economia i qüestionant-la la reduïa encara més. Davant d’això la pregunta que s’escau és: I com es pot combatre aquesta por? La resposta no és gens fàcil. Tant de bo fos una qüestió de penitencies segons la religiositat. Però em temo que la cosa no va per aquí.

Els que modèstia a part, ens considerem més o menys versats en la disciplina econòmica som sovint cridats a opinar. Passa però que el millor que podem fer és un sincer acte de constricció.

En primer lloc, perquè els nostres coneixements no han estat suficients com per anticipar-nos al desastre actual per a poder prevenir-nos’en. I en segon lloc, per què no tenim respostes suficientment contrastades i compartides per sortir-ne. Això passa, entre d’altres raons per què no sabem no ja amb certa exactitud, sinó ni de bon tros al què ens enfrontem. I sense saber contra que cal lluitar no podem plantejar un mínim d’actuacions possibles.

Els diferents moviments de protesta que darrerament s’han manifestat tenen el mateix problema. Es queixen amb raó contra el panorama injust. Però crec que no tenen molta idea de com es pot solucionar la cosa més enllà d’assenyalar alguns possibles culpables de manera genèrica a l’estil d’alguns eslògans del tipus “Banquers i/o polítics, vosaltres ens heu portat a això”.

Sense entrar en les causes ni en els culpables de la situació actual si que vull remarcar el fet, per insòlit d’aquesta mena de desorientació generalitzada però ben acusada que posa de manifest la falta d’un element visible que degudament replantejat ens permeti capgirar la situació.

Però hi ha solució? Jo sincerament, no la veig gens fàcil. Vol dir això, que sóc pessimista? Tampoc, més aviat al contrari. Em considero malgrat tot un optimista antropològic. I per tant, opino que ens ens sortirem. Catalunya i Espanya han passat per situacions pitjors. No fa falta tenir gaire perspectiva històrica per a adonar-se’n. També altres països veïns han tingut en el passat grans davallades que han pogut superar i amb èxit posteriorment. Però per a què això passi ha d’haver un canvi més enllà dels cataplasmes puntuals basats en polítiques d’una estil o un altre.

Quin canvi és aquest que ha de venir? Doncs el canvi en l’estat d’ànim general. Sembla senzill però no ho és tant. Les persones també tenim moments, dies i èpoques en què el nostre estat és un o altre. Per extensió aquest fet també és vàlid en equips, grups més grans i també en les societats. Només cal mirar enrere o ben enrere i en diversos indrets. Per exemple, mireu els diferents estats d’ànim de Catalunya mateix, durant el segle XVIII, o el segle XIX o abans i després de la guerra civil, o abans i després de la dècada dels 60, etc.

Però també França, Alemanya, Itàlia, Anglaterra i d’altres. Tots aquests països també han tingut els seus cicles en els que l’aspecte psicològic ha fluctuat amunt i avall i els ha alimentat i retroalimentat de manera decisiva.

Ens trobem, sens dubte en una fase depressiva. Però es tracta d’una depressió aguda, no crònica. Si fos crònica, voldria dir que la mort com societat o com a país només és qüestió de temps. I això no és possible mentre existeixi població. Un terme mig seria una mena d’estat de coma a l’estil japonès. País que porta més d’una dècada sense aixecar el cap.

Però si tenim en compte que ens movem per cicles i més en l’àmbit de l’entorn del mediterrani, sembla evident que tard o dora farem el tomb. I passarem de de la depressió a l’eufòria de la mateixa manera que d’ella en veníem.

Toca, per tant, esperar i aguantar. Fer bé les coses i estar atent. Evitar el pessimisme i no mal baratar esforços en seguir millorant com a persones i esforçar-nos en tots els àmbits i rols de la nostra vida. No cal dir però, que aniria molt bé l’aparició d’algun lideratge que tingui certa capacitat d’exhortació positiva i que ens arrossegui a tots. Que amb certa capacitat hipnòtica o de seducció sigui capaç d’irradiar-nos amb un discurs, una visió i un programa que ens faci superar d’aquest atzucac.

Que consti que no parlo de populismes ni demagogs. Parlo de lideratge més o menys visionari, honest i aglutinador. Però mentre això no arribi, caldrà que resistim com puguem. Mantenint però l’esperança de què més tard o més aviat vindran temps millors. I segons el grau de religiositat de cada u, fent ús de la fe salvadora gràcies als deus i tots aquells actes penitents que calgui.