Arxiu de la categoria: Altres

Si Beethoven pogués escoltar-me de Ramon Gener. Un comentari.


Normalment la prudència i la constatació de l’enorme pluralitat d’interessos, preferències i caràcters de les persones m’impedeix de recomanar llibres, concerts o experiències que m’han agradat o satisfet mínimament. Tampoc sóc crític literari, artístic o d’altra mena per valorar públicament i erudita aquests tipus de coses.

Això no obstant, gràcies al dret que tots tenim a dir la nostra sobre el que vulguem –sempre i quan ho fem amb el degut respecte- em proposo comentar-vos una delícia editorial que m’ha regalat la família. Es tracta del llibre: Si Beethoven pogués escoltar-me, escrit per Ramon Gener, el mediàtic presentador del programa Òpera en texans a TV3, editat per Ara LLibres i què portant-ne ja cinc edicions consecutives aconseguiex posar-lo al nivell del programa quant a receptivitat.

Si Beethoven fotoHaig de reconèixer que el primer cop que vaig veure un capítol del programa Òpera en Texans em va semblar una autèntica frivolitat, una cosa de mal gust. Tot era exagerat, impostat, condensat i reduït a categories llastimoses. El mateix títol ja em feia mala espina. Sobretot quan al final del programa l’execució d’algun fragment rellevant (modernament un highlight) de l’òpera en qüestió es deixava en mans d’un insensat grupet musical de tercera divisió, que amb dolorosa profanació en feia una interpretació barroera i disgustant. La idea de veure com algú, sense res més que oferir que un trist fil de veu que de manera recurrent abusa del falset, entra a la pantalla televisiva per la porta de l’òpera, em suposava (i encara em suposa) una desnaturalització deshonesta que pot portar a fer creure que aprendre allò que és important saber no cal cert esforç.

La raó? Sempre he cregut que en segons quines matèries no tot si val. Fer entrar, amb calçador un camp tan enorme, bell i complex com ho és l’òpera és arriscadíssim. Al cap i a la fi, crec que era Schopenhauer qui deia alguna cosa així com que fer llegir sobre els clàssics era com fer donar l’aliment a un tercer per tal de què te’l mastegui prèviament, per fer veure que cal viure sempre en primera mà el goig de la més alta expressió literària o artística.

Amb tot però en aquest primer capítol i en els successius s’hi veia un treball de preparació considerable. Tant des del punt de la realització com del guió. Un programa preparat a fons i amb detalls ben pensats. Cal reconèixer la dificultat d’explicar tota una òpera en poc més de trenta minuts, (quan normalment les operes duren normalment de tres a gairebé cinc o més) tenint-ne sempre present el context històric-musical, vital de l’autor, les pretensions, missatges o arguments del compositor, les seves fonts d’inspiració, el resultat i l’acollida al dia de l’estrena i un bon grapat d’elements secundaris tals com anècdotes etc. I encara més si aquest esforç va dedicat a una persona no iniciada o no necessàriament culta, per tal de què hi entri, l’entengui i la pugui gaudir, sense per altra banda avorrir (o ofendre) al de nivell mitjà o de grau avançat.

Ara, tot just quan està a punt d’acabar-se la tercera temporada ha estat publicat aquest divertimento (en el millor dels sentits possible del terme), en el que hi descriu la seva relació amb la música amb un llenguatge planer i assequible com si fos pensat a manera de conversa de sobretaula o tot prenent un cafè. La lectura de les seves 226 pàgines flueix a una velocitat vertiginosa. Us ho puc assegurar. Si no feu-ne la prova quan aneu a la llibreria.

S’hi nota, com en el seu programa, una treballada voluntat d’agradar al lector que crec que aconsegueix força. Ens hi trasllada les seves reflexions, experiències, preocupacions i tota mena de peripècies vitals que són sovint divertides, a vegades tristes, entranyables, curioses i interessants. I sempre des d’un punt de vista original i una mica naïf cosa que contrasta amb una hipotètica imatge de personatge encantat de conèixer-se a si mateix que algú podria tenir d’ell.

És un llibre que vessa de manera incontenible passió musical, però també vital, que transmet il·lusió i injecta optimisme. Que fa pensar sobre el compromís moral de l’autenticitat amb un mateix i invita a no deturar-se en la recerca de la pròpia i aliena felicitat proporcionant alguns consells dins i fora de l’àmbit musical. Ara bé, si el soliloqui de Ramon Gener (més que una conversa de cafè) que és tot llibre d’aquest estil, fos una conversa real, i un servidor en pogués ser-ne interlocutor no m’estalviaria de preguntar-li algunes qüestions. Demandes, que més enllà de satisfer la meva curiositat personal, crec que podrien servir també als altres lectors de cert contrapunt reflexiu. Algunes d’aquestes podrien ser:

1.- Com és que pràcticament ni tan sols esmenta l’aportació de Donizetti o Bellini dos enormes compositors operístics, excel·lents creadors d’originals melodies i considerats tan o més importants que els francesos Bizet o Gounod que altrament si surten ben parats?

2.- Si bé és veritat que de J S Bach en diu que és possiblement el músic més gran de la història (pàgina 194) ¿perquè li reserva tan poc espai? I quan ho fa és només per esmentar-ne un aspecte tan tangencial de la seva vida com és la seva faceta divulgativa concretada en la portada de la música al carrer o a la cafeteria Zimmerman?

Personalment em sembla poc. L’aportació de Bach a la música mereix una mica més. Al cap i a la fi la gran majoria dels compositors romàntics van acabar manifestant el seu més gran respecte i deure de gratitud envers la seva extensa obra musical.

3.- Com és que les interpretacions operístiques que esmenta en el llibre, no n’hi ha cap de tenors, barítons, sopranos, mezzos, etc. de les anomenades generacions joves? Generacions a les quals ell segur hauria pertanyut si hagués pogut consolidar el seu somni d’esdevenir un baríton de “lliga de campions”?

4.- Ens parla de la necessitat d’escolar la música amb el màxim d’obertura mental, i no de tancar-nos en el mateix de sempre. També és d’aplicació això en la música contemporània o dodecafònica?

Reconec que algunes d’aquestes preguntes tenen un toc provocador, però estic convençut que el personatge assumiria fàcilment el repte d’entrar en el joc de respondre-les.

Més encara. Sense voler restar mèrit a Beethoven – Déu me’n guardi, jo també en sóc un amant debot- és obvi que era una persona amb serioses limitacions emocionals, malhumorat, rabiüt i feréstec. Potser una d’aquelles persones que no convidaries mai a un sopar d’amics a casa per evitar-te el risc d’un lleig o de qualsevol gest imprevist que et pogués amargar la vetllada.

5.- Això, per en Ramon, una persona que diu en el seu llibre, es troba tan a gust amb les altres persones, ¿no suposa una certa contradicció tenir-lo per referent absolut, o el referent (en singular)? Dit d’una altra manera, podem creure encara en referents absoluts personals com a mètode d’inspiració abans d’agafar allò que observem com a millor de cada ú d’ells, sense haver-nos d’emportar també les misèries que tots els humans per molt brillants i excel·lents que siguin, també tenen?

6.- Més preguntes. El nostre autor es confessa un romàntic “… Sóc un home de la primera meitat del segle XIX que per alguna juguesca del destí li ha tocat viure dos-cents anys més tard … ” (pàgina 85). És curiós, jo també ho pensava fa temps. Potser som molts els que portats per la identificació amb el gust musical i les idees d’aquells homes, s’ho han acabat plantejant algun cop.

El romanticisme musical té el què se’n diu bona premsa. És sens dubte el repertori preferit del gran públic i dels programadors i organitzadors de concerts. També en el meu cas particular, la majoria de la meva col·lecció musical ho és. Així un dia jo també vaig pensar: com m’arribo a identificar amb els romàntics!. En comparteixo tant els seus valors i ideals…

Ara bé pensant i pensant encara més sobre la meva eventual identitat romántica, vaig adonar-me que alguna cosa fallava. Sabia i em veia a mi mateix per altra banda, també com un optimista radical (d’arrel). I clar, quan vaig fer la prova d’encaix, vaig veure que això del sentiment romàntic i l’optimisme genètic o adquirit (sic) eren mal companys de classe. Així, la conclusió em va portar a adonar-me’n que els meus desventurats amics wertherians i romàntics, amants de la naturalesa, dels valors medievals, refractaris a la llum del pragmatisme il·lustrat i de la ciència com a font de progrés, etc. eren tot això que dic, però en absolut optimistes nats.

Aleshores, no sense cert desencís vaig haver de reconèixer que de jo de romàntic, potser si, ma non troppo. Però em va ser igual. Això no em feia ni em fa gaudir menys de la seva música. Tampoc de compartir amb ells certs valors.

Per tant Ramon, com combines tu aquestes dues identitats forçosament excloents?

7.- Finalment, a tall més de tipus biogràfic penso que hi ha coses que també em sobten una mica de la seva narració. Per exemple, la solapa del llibre ens indica que l’autor del llibre és llicenciat en ciències empresarials i també en humanitats. Normalment un llibre tant de tipus autobiogràfic com aquest l’aspecte formatiu hi sol aparèixer. Ni una línia sobre la seva vida universitària? O sobre l’experiència intel·lectual de la seva formació ja sigui en un àmbit del coneixement (ciències empresarials) o en l’altre (humanitats)?

Es nota però que Ramon Gener té una formació ampla i formada per una gran diversitat d’elements tan aparentment distants entre si com ho són els grans clàssics universals i els seus autors, les diferents cultures, la historia, l’art, la mitologia etc per una bada i els videojocs, o les noves tecnologies, l’economia per l’altra. Penso que aquesta amplitud temàtica d’elements és ben pròpia d’un humanista subjugat per la curiositat d’un nen que diu i demostra coherentment portar encara dintre seu, quan ens mostra el seu ampli coneixement argumental de la sèrie novel·lística de JK Rowling, Harry Potter.

Per concloure. Com deia al principi no tinc per costum donar-me a recomanacions. Però com veieu aquest és un llibre que no pot fer mal a ningú, ans el contrari farà de ben segur passar una molt bona estona a qui el llegeixi. Aquest és un llibre autobiogràfic atípic, singular i de pensament contradictori com ho som tots els humans. I que més enllà del seu contingut didàctic en la cosa musical i operística és també interessant pel seu contingut polièdric en la cosa cultural (tant amb c minúscula com amb c majúscula) i per tan amè refrescant, dolç i sucós com sempre ens ve de gust i encara més ara en la plenitud d’aquest recentment estrenat estiu 2014.

PD: Em queden encara algunes altres qüestions, però l’extensió del post en recomana l’omisió.

 

Anuncis

Juny 2014 i cases reials


En el meu darrer post deia que l’enunciada recuperació econòmica s’acceleraria més ràpidament del que podia preveure’s. Advertia que era un vaticini sense fonament empíric, d’economista barroer. Ens trobem a mitjan d’any i no sabem com acabaran els indicadors. Ni tan sols quines noves sorpreses i quins nous esdeveniments econòmics, polítics, socials o culturals tindrem d’aquí a finals d’any.

La imprevisibilitat creix en relació directa amb la velocitat i encara més en la seva versió superlativa, és a dir, la velocitat sobre la velocitat o el que és el mateix, l’accel·leració. Sembla tanmateix que no tenim ni volem tenir aturador en aquesta carrera a favor d’aquests dos fenòmens de la física (la velocitat i l’accel·leració) i seguim per tant, mirant d’accelerar-ho tot. Fins i tot accelerem les partícules amb la pretensió de resoldre més rapidament els misteris de la creació de l’univers.

Deia, però que ens trobem tal com m’he referit abans a mitjan del 2014, concretament en el mes de juny. I aquests dies es recorda que fa exactament cent anys es va produir un fet no previst; l’assassinat de l’arxiduc de Francesc Ferran d’Àustria a la ciutat de Sarajevo. L’esdeveniment que va suposar el detonant de l’esclat de la primera guerra mundial. Per cert, a vegades s’omet que en aquest atemptat també es va assassinar la seva muller, Sofia, duquessa de Honenberg.

Els historiadors comparteixen la visió que la tensió política a Europa era en aquells temps força elevada i que els diferents governants dels diferents imperis implicats tenien ganes uns dels altres. Alguns historiadors inclús han afirmat que un excés de testosterona impulsava reaccions, declaracions i decisions, cosa que el final els va portar irremeiablement als seus respectius exèrcits a l’arena de la confrontació sense precedents.

L’arxiduc Francesc Ferran havia de ser el successor de Francesc Josep I d’Àustria a la corona de l’Imperi Austrohongarès, que arribada certa edat anava en retirada i ja pensava en el relleu quan de manera imprevisible va veure –amb la matança del seu successor- com s’estroncaven per ell i pel vast imperi Austrohongarès, els plans pel relleu previstos.

La cosa, com és ben sabuda va acabar molt malament per la família dels Habsburg. En finalitzar la cruenta guerra la desintegració va ser total. I l’imperi Austrohongarès va quedar reduït a les dimensions de l’actual Àustria. I amb ell, la seva dinastia extingida i aniquilada. Cal recordar que els Habsburg juntament amb els Borbons han estat probablement les dues dinasties més importants de l’època moderna europea.

Doncs bé, parlant d’aquests darrers, aquest mateix més de juny primer centenari de la desaparició del mapa dels Habsburg, ha estat el triat per la casa reial borbònica espanyola per fer el relleu generacional per abdicació de Joan Carles I en favor del Príncep Felip d’Astúries, Felip VI in pectore. Sense el soroll de fons dels tambors bel·licistes centre-europeus del segle passat, aquest relleu no es produeix però en absència de factors potencialment desestabil·litzadors i altament adversos a la causa monàrquica.

No entraré en l’anàlisi dels fets presents. Però és ben cert i just dir-ho, que hi ha hagut un bon nombre de concentracions i força més veus en forma de declaracions, intervencions públiques i articles, de les que es podia preveure inicialment, sobre la conveniència com a mínim de sotmetre el nomenament de Felip VI com a cap d’Estat a referèndum electoral. Uns altres voldrien la desaparició accel·lerada del sistema monàrquic per considerar-lo del tot obsolet. Un altre cop la velocitat i l’accel·leració…

Tampoc parlaré del procés català. No cal. Però també és cert que aquest presenta pel nou rei tanta o més capacitat pertorbadora que l’anterior. Sembla que per les seves declaracions inicials l’estil continuista del seu pare serà el que el Príncep actual acabarà adoptant – si és que no ens sorprèn- en la gestió de la cosa catalana.

En aquest sentit no sé què deu tenir al cap el quasi contemporani d’un servidor i proper rei d’Espanya. Però millor que sigui prudent en la gestió de les seves pretensions –siguin quines siguin- si no vol que li passi el contrari de què tenia planificat. Ja se sap que el destí passa males jugades. Evidentment no temo per la seva integritat física a la manera del seu vell company de professió austríac, ni de bon tros. Però farem bé en reconèixer que poc o molt poc podem saber allò que l’espera.

Els temps d’ara són extremadament molt més difícils de gestionar. Les xarxes –totes- de les quals ens hem dotat els humans creen un sistema social neural molt més complex i això impedeix que qualsevol empresa per petita o gran que sigui, no diguem una societat o un país es pugui governar seguint un pla establert. La presència de factors exògens i imprevistos ho impedeix de soca arrel.

Amb la desaparició de la casa habsburgesa Stefan Zweig, en el seu relat memorialistic “El món d’ahir”, deia que amb la caiguda d’aquell imperi com a conseqüència del conflicte més gran i més sagnant que s’havia produït fins aleshores – la primera guerra mundial- desapareixeria per sempre el món de les certeses i les seguretats i amb ell tot un conjunt de valors i assumpcions.

Reiterant així que el regnat de Felip VI no vull que se l’endugui cap deflagració, ni desitjant-li res negatiu en el personal, sí que no puc evitar plantejar-me amb molta curiositat i expectació com es resoldran els esdeveniments futurs que haurà de fer front. De les monarquies occidentals, la seva és sens dubte la més seriosament qüestionada, la més dèbil i la més amenaçada. També degut al llegat clarament en declivi (cosa insospitada només uns anys enrera) com a conseqüència de desafortunades accions individuals o familiars de l’abdicant.

Res ni ningú ens pot donar la més mínima pista del què passarà però posats a especular, amb tantes adversitats, amb tantes inesperades oposicions i amb tantes tensions territorials no seria gens desgavellat imaginar que un gir imprevist, un altre cop, posi fi de manera sobtada a la corona d’avui, almenys en l’àmbit i la forma que la coneixem en aquests moments de transició.

Seguirem d’aprop els esdeveniments.

PD: En acabar d’escriure aquest post llegeixo la notícia que un destacat endeví li augura un regnat no més enllà dels 7 anys. Predicció que neguiteja als més monàrquics o juancarlistes perquè també inclou que aquest arribarà al final dels seus dies l’any que ve.

Vacances, algunes lectures i un setembre intens


Que bé que s’està durant les vacances. Probablement massa i tot. Però tot passa i encara que s’hagi convertit en políticament incorrecte, vull dir que em fa una mica de mandra tornar a la rutina. Aquesta és la veritat.

Ara però no està bé dir això. Són molts els que et diuen: Però què dius? No et queixis! Tu rai que tens feina!, Et sembla bé protestar quan són molts els que no en tenen?Imatge

No dic que no tinguin una mica de raó. Però els comentaris que fem, els pensaments que tenim són sovint fets des de la més estricta subjectivitat. I els hem de poder expressar lliurement. Per aquesta regla de tres podriem dir que els que no tenen feina -però que reben alguna mena de prestació o suport- no poden queixar-se perquè almenys menjen, quan ara fins i tot sembla -segons el nostre Síndic de Greuges- que hi ha centenars de nens i persones que no s’alimenten bé a casa nostra.

Bé, fet aquest apunt que espero no molesti ningú, us deia que s’està molt bé durant les vacances perqué aquestes ens ofereixen aquell lleure que tots necessitem o volem per dedicar-nos a les nostres inquietuts, interessos, preferències i hobbies.

En el meu cas, la lectura una d’elles. Per aixó, seguidament penjaré algunes ressenyes que m’he permès el luxe de fer amb la idea de compartir-les amb tots vosaltres i que em feu arribar els vostres comentaris, si voleu.

D’aquesta manera ens distreurem una mica tots plegats d’un setembre que ha arrancat fort -després d’un agost, també mogudet- enmig dels enrenous sirians, gibraltarencs, espanyols i catalans. Respecte aquest darrer, serà curiós, penós i divertit alhora la guerra mediática que es produirá, de ben segur, a partir de la diada.

Per ara, res més. Aprofito per saludar-vos a tots amb una forta abraçada virtual.

La Boxa i la TV


L’altre dia fent zàping amb el comandament vaig anar a parar a un canal en el que retransmetien un combat de boxa. Estupefacte, vaig sentir els elogis d’un dels comentaristes vers un dels dos boxejadors, més o menys en els termes següents:stopboxok

 “… el boxeador que defiende el título es tremendamente inteligente. Su estilo es muy elegante y es un auténtico placer verle en combate. Se caracteriza por mantenerse harmoniosamente en el ring en todo momento y busca siempre la ocasión idonea para con una mano limpia, mandar al contrincante a dormir en la lona…”

Us puc assegurar que per la cara que feia aquest defensor del títol, adjectius com elegant i harmoniós no haguessin estat mai els primers que m’haguessin vingut al cap. La metàfora de la ma neta que envia a dormir a l’opositor, també em va deixar fora de lloc. Quasi és a mi a qui, per l’astorament em deixa KO amb aquests comentaris.

I és que com sempre passa hi ha gustos per a tothom. I se suposa que cal respectar-los sense criticar. Però no puc evitar fer la reflexió sobre fins a quin punt a vegades ens trobem davant d’abusos del llenguatge.

També passa que en el món dels “toros” comentaris d’aquest tipus també hi són força habituals. També en el món dels esports. Sobretot quan cal referir-se als jugadors que més destaquen. Sabem que en el món del futbol, per exemple, també hi ha (suposats) Picassos o Mozarts… com sabem també que hi ha jugadors que juguen amb cert avantatge perquè alguns confirmen categòricament que tenen a Déu (nostre senyor) al seu favor. ¿O no heu sentit mai l’expressió: “Déu és argentí”?

Pretén el comentarista ensenyar-nos a apreciar la bellesa intrínseca de la boxa? Es creu realment al peu de la lletra la veritat de les seves pròpies paraules? No ho sé. Prefereixo pensar que l’embriaguesa que li genera l’intercanvi de cops de puny el porta a cometre clarament un abús del llenguatge. M’inclino més a pensar que el narrador el què pretén és presentar la follia pugilística com a manifestació artística equiparable al ballet “El llac dels cignes” o el de “La bella durment”, per exemple cosa que m’horroritza i m’indigna.

Trobo que una activitat d’aquest tipus (per negar-me a utilitzar el terme esport) que tants efectes nocius acaba comportant a qui el practica (la “Demència Pugilística” és una malaltia neurodegenerativa reconeguda) hauria de començar a replantejar-se seriosament.

Està clar, que utilització de la metàfora i de l’eufemisme ens pot seduir a donar un vot d’oportunitat a seguir escoltant, veient i consumint un determinat espectacle. Però encara està més clar que l’espectacle de la violència penetra en les llars de manera immune i que només amb la nostra ferma voluntat d’exercir una actitud crítica i reflexiva ens hi podem oposar. I més quan la TV s’esforça hipòcritament a revestir-la de digne, estetética i entretinguda.

El meu company de Madrid


Un antic company de feina madrileny quan venia a Barcelona em deia que havia de reconèixer que la nostra ciutat li semblava molt moderna. Posava per exemple, la gran quantitat de motos però també de bicicletes que anaven amunt i avall conduïdes per a tota mena de gent. Em deia literalment que li semblava una ciutat més, no sé com dir-ho, més europea.

Passa sovint que entre Madrid i Barcelona tot i les obvies semblances o punts en comú que com a ciutats es tenen, hi ha particularitats petites o grans que les fan diferents. Una d’elles és en la manera de vestir. Sobretot en el vestir de negocis. I és que per poc avesats que estiguem en els diferents estils, es reconeix a hores lluny quan en un despatx o oficina el qui entre per la porta viu a l’esquerra o a la dreta del meridià. Normalment des del centre peninsular s’associa al català un estil més modern i inclús agosarat, mentre que els mocassins amb borles, les corbates roses en camises blaves de coll blanc degudament tancades dels punys amb vistosos “gemelos” sol fer més fi per a un madrileny. Dificilment es veurà una americana creuada per la Diagonal no és el cas de calle Serrano.

Recordo les hores que ens haviem mútuament dedicat a explicar-nos les nostres respectives perspectives, idees i valoracions sobre el conflicte Catalunya – Espanya. El meu company de cognoms il.lustres no era en absolut gaire favorable a la causa catalana. Ans el contrari molt cops no l’entenia i sovint la rebutjava. Recordo un dia, d’això farà ara entre dos i tres anys, haver-li dit que el número d’independentistes anava creixent. Vaig arribar a aquesta conclusió arrel de la manifestació 10 J contra la menys consideració que havia rebut el nostre Estatut ens els tribunals espanyol. El recordo dient que no amb el cap i insistint que aquests eren una minoria.

Fa temps que no se res d’ell. Ens vem perdre la pista i no voldria recuperar-la únicament per discutir la present situació política. Però el què està clar és que deu estar veient tot això amb certa sorpresa i potser preocupació. Deu pensar que la volguda independència aquí no arribarà a ser un fet real. Deu estar pensant que tot plegat es tracte d’una maniobra política per tapar errors i per aconseguir treure’n partit a la manera fenicia de peix al cove, etc.. I així com tots els altres arguments que es diuen en els ambients polítics i periodístics madrilenys.

Tinc però clar, que en el fons més enllà de les quantioses pèrdues econòmiques que s’imagina tindria la independència tant per a Catalunya com per Espanya, el que si li dol és que aquesta última perdria definitivament la palanca de la modernitat. Sap que Espanya sense Barcelona retrocediria notablement també en el camp avanguardista i per tant, la possibil.litat d’assimilar-se amb allò que volen però que intrínsecament sempre els ha estat tan esquiu a ell i a la resta d’Espanya.

Serà que en el fons també els dol que marxant d’Espanya aquesta distància s’eixampli encara més? Serà que els fa por sentir-se abandonats per alló que en en fons sempre han admirat i darrerament poc han reconegut?

Si per aquelles coses, l’aztar em fa tomar-me amb el meu amic madrileny és clar que amb tacte i delicadessa ho indagaré.

Lluís Gonçaga, Lluís Companys i un humil servidor.


En motiu del meu aniversari escric aquestes línies (encara que vinguin publicades amb cert retard) per deixar constància d’unes petites curiositats en relació aquests dos grans personatges i sobre un mateix.

Lluís Gonçaga va morir un 21 de juny. Es veu que era un home pietós que va entregar la seva vida a curar els que havien caigut malalts per culpa d’una epidèmia infecciosa que es va endur milers de víctimes a la Roma de final del segle XVI.

Aquest fet el va portar a ser nomenat Sant per part de L’Església catòlica. I a establir el 21 de juny, dia de la seva mort, com a dia per a la seva commemoració en el calendari georgià.

Lluís Companys, curiosament va néixer el 21 de Juny. Per tant, va neixer el dia que se celebra Sant LLuis. Per tant, va neixer com és diu habitualment en el dia del seu Sant.  Clar que pels postulats que defensava no estic segut de què fos un fervós debot de la tradició catòlica de celebrar profusament el seu sant. Tampoc sé si era coneixedor del fet que (probablement no l’hagués entussiasmat gaire) que (Sant) Lluís Gonçaga va col.loborar en matèria religiosa amb un “grande” d’Espanya, com era Felip II, fill de Carles I o V d’Alemanya, net al seu torn dels reis catòlics.

I què té a veure un servidor amb aquest conjunt d’efemèrides? Ho explicaré. Els meus pares van decidir que el meu nom havia de ser el de Lluís. I al néixer el mateix dia que se celebra Sant Lluís, també comparteixo com el gloriós i sacrificat polític català, la coincidència de compartir en un mateix dia, el 21 de juny, el dia del meu aniversari i el meu Sant.

Clar que en el meu cas, no em veig carregant a les meves espatlles gent sospitosa de malalties infeccioses letals ni proclamar des de cap balconada l’Estat català. D’aquesta manera tampoc se que no mereixeré passar a la història ni a tenir un espai propi a les enciclopèdies del futur o ja posats a la Viquipèdia que tant m’ha servit per escriure aquesta parida que de ben segur no interessarà ni als possible Lluïsos que per error es passegin per aquest blog.

Mentre tant, però jo segueixo fent la viu-viu, amb anys per endavant per si de per per una d’aquelles casualitats de la vida, n’acabo fent una de ben grossa, en sentit positiu, clar, digne d’inscripció almenys a la memòria dels meus descendents.

Els diaris i els seus suplements


Alguns diuen que els diaris en paper dessapareixeran. No ho sé. Però fa temps que estic subscrit a un per internet i que voleu que us digui. Crec que no és el mateix. Tendeixo a aprofitar-lo més quan és el de paper el que tinc al davant. L’assaboreixo millor. I em dura més. La lectura m’és més còmoda i més agradable. Estic desfassat? No m’he acostumat als nous temps? Potser. Per si de cas, mentre existeixin en paper, en seguiré comprant. El que si aborreixo són els suplements a mode de revista que entreguen els diumenges. En la majoria dels casos són pura fullaraca. Desconec quina audiència tenen. Però possats a eliminar, jo començaria per aquests. Això si seria un bon estalvi. La llástima és que els venen de manera inseperable. Problament sigui per justificar l’extra preu del diari dels diumenges. Què en penseu?