Arxiu de l'autor: lluisbernadi

Quant a lluisbernadi

@LLuisBernadi

Si Beethoven pogués escoltar-me de Ramon Gener. Un comentari.


Normalment la prudència i la constatació de l’enorme pluralitat d’interessos, preferències i caràcters de les persones m’impedeix de recomanar llibres, concerts o experiències que m’han agradat o satisfet mínimament. Tampoc sóc crític literari, artístic o d’altra mena per valorar públicament i erudita aquests tipus de coses.

Això no obstant, gràcies al dret que tots tenim a dir la nostra sobre el que vulguem –sempre i quan ho fem amb el degut respecte- em proposo comentar-vos una delícia editorial que m’ha regalat la família. Es tracta del llibre: Si Beethoven pogués escoltar-me, escrit per Ramon Gener, el mediàtic presentador del programa Òpera en texans a TV3, editat per Ara LLibres i què portant-ne ja cinc edicions consecutives aconseguiex posar-lo al nivell del programa quant a receptivitat.

Si Beethoven fotoHaig de reconèixer que el primer cop que vaig veure un capítol del programa Òpera en Texans em va semblar una autèntica frivolitat, una cosa de mal gust. Tot era exagerat, impostat, condensat i reduït a categories llastimoses. El mateix títol ja em feia mala espina. Sobretot quan al final del programa l’execució d’algun fragment rellevant (modernament un highlight) de l’òpera en qüestió es deixava en mans d’un insensat grupet musical de tercera divisió, que amb dolorosa profanació en feia una interpretació barroera i disgustant. La idea de veure com algú, sense res més que oferir que un trist fil de veu que de manera recurrent abusa del falset, entra a la pantalla televisiva per la porta de l’òpera, em suposava (i encara em suposa) una desnaturalització deshonesta que pot portar a fer creure que aprendre allò que és important saber no cal cert esforç.

La raó? Sempre he cregut que en segons quines matèries no tot si val. Fer entrar, amb calçador un camp tan enorme, bell i complex com ho és l’òpera és arriscadíssim. Al cap i a la fi, crec que era Schopenhauer qui deia alguna cosa així com que fer llegir sobre els clàssics era com fer donar l’aliment a un tercer per tal de què te’l mastegui prèviament, per fer veure que cal viure sempre en primera mà el goig de la més alta expressió literària o artística.

Amb tot però en aquest primer capítol i en els successius s’hi veia un treball de preparació considerable. Tant des del punt de la realització com del guió. Un programa preparat a fons i amb detalls ben pensats. Cal reconèixer la dificultat d’explicar tota una òpera en poc més de trenta minuts, (quan normalment les operes duren normalment de tres a gairebé cinc o més) tenint-ne sempre present el context històric-musical, vital de l’autor, les pretensions, missatges o arguments del compositor, les seves fonts d’inspiració, el resultat i l’acollida al dia de l’estrena i un bon grapat d’elements secundaris tals com anècdotes etc. I encara més si aquest esforç va dedicat a una persona no iniciada o no necessàriament culta, per tal de què hi entri, l’entengui i la pugui gaudir, sense per altra banda avorrir (o ofendre) al de nivell mitjà o de grau avançat.

Ara, tot just quan està a punt d’acabar-se la tercera temporada ha estat publicat aquest divertimento (en el millor dels sentits possible del terme), en el que hi descriu la seva relació amb la música amb un llenguatge planer i assequible com si fos pensat a manera de conversa de sobretaula o tot prenent un cafè. La lectura de les seves 226 pàgines flueix a una velocitat vertiginosa. Us ho puc assegurar. Si no feu-ne la prova quan aneu a la llibreria.

S’hi nota, com en el seu programa, una treballada voluntat d’agradar al lector que crec que aconsegueix força. Ens hi trasllada les seves reflexions, experiències, preocupacions i tota mena de peripècies vitals que són sovint divertides, a vegades tristes, entranyables, curioses i interessants. I sempre des d’un punt de vista original i una mica naïf cosa que contrasta amb una hipotètica imatge de personatge encantat de conèixer-se a si mateix que algú podria tenir d’ell.

És un llibre que vessa de manera incontenible passió musical, però també vital, que transmet il·lusió i injecta optimisme. Que fa pensar sobre el compromís moral de l’autenticitat amb un mateix i invita a no deturar-se en la recerca de la pròpia i aliena felicitat proporcionant alguns consells dins i fora de l’àmbit musical. Ara bé, si el soliloqui de Ramon Gener (més que una conversa de cafè) que és tot llibre d’aquest estil, fos una conversa real, i un servidor en pogués ser-ne interlocutor no m’estalviaria de preguntar-li algunes qüestions. Demandes, que més enllà de satisfer la meva curiositat personal, crec que podrien servir també als altres lectors de cert contrapunt reflexiu. Algunes d’aquestes podrien ser:

1.- Com és que pràcticament ni tan sols esmenta l’aportació de Donizetti o Bellini dos enormes compositors operístics, excel·lents creadors d’originals melodies i considerats tan o més importants que els francesos Bizet o Gounod que altrament si surten ben parats?

2.- Si bé és veritat que de J S Bach en diu que és possiblement el músic més gran de la història (pàgina 194) ¿perquè li reserva tan poc espai? I quan ho fa és només per esmentar-ne un aspecte tan tangencial de la seva vida com és la seva faceta divulgativa concretada en la portada de la música al carrer o a la cafeteria Zimmerman?

Personalment em sembla poc. L’aportació de Bach a la música mereix una mica més. Al cap i a la fi la gran majoria dels compositors romàntics van acabar manifestant el seu més gran respecte i deure de gratitud envers la seva extensa obra musical.

3.- Com és que les interpretacions operístiques que esmenta en el llibre, no n’hi ha cap de tenors, barítons, sopranos, mezzos, etc. de les anomenades generacions joves? Generacions a les quals ell segur hauria pertanyut si hagués pogut consolidar el seu somni d’esdevenir un baríton de “lliga de campions”?

4.- Ens parla de la necessitat d’escolar la música amb el màxim d’obertura mental, i no de tancar-nos en el mateix de sempre. També és d’aplicació això en la música contemporània o dodecafònica?

Reconec que algunes d’aquestes preguntes tenen un toc provocador, però estic convençut que el personatge assumiria fàcilment el repte d’entrar en el joc de respondre-les.

Més encara. Sense voler restar mèrit a Beethoven – Déu me’n guardi, jo també en sóc un amant debot- és obvi que era una persona amb serioses limitacions emocionals, malhumorat, rabiüt i feréstec. Potser una d’aquelles persones que no convidaries mai a un sopar d’amics a casa per evitar-te el risc d’un lleig o de qualsevol gest imprevist que et pogués amargar la vetllada.

5.- Això, per en Ramon, una persona que diu en el seu llibre, es troba tan a gust amb les altres persones, ¿no suposa una certa contradicció tenir-lo per referent absolut, o el referent (en singular)? Dit d’una altra manera, podem creure encara en referents absoluts personals com a mètode d’inspiració abans d’agafar allò que observem com a millor de cada ú d’ells, sense haver-nos d’emportar també les misèries que tots els humans per molt brillants i excel·lents que siguin, també tenen?

6.- Més preguntes. El nostre autor es confessa un romàntic “… Sóc un home de la primera meitat del segle XIX que per alguna juguesca del destí li ha tocat viure dos-cents anys més tard … ” (pàgina 85). És curiós, jo també ho pensava fa temps. Potser som molts els que portats per la identificació amb el gust musical i les idees d’aquells homes, s’ho han acabat plantejant algun cop.

El romanticisme musical té el què se’n diu bona premsa. És sens dubte el repertori preferit del gran públic i dels programadors i organitzadors de concerts. També en el meu cas particular, la majoria de la meva col·lecció musical ho és. Així un dia jo també vaig pensar: com m’arribo a identificar amb els romàntics!. En comparteixo tant els seus valors i ideals…

Ara bé pensant i pensant encara més sobre la meva eventual identitat romántica, vaig adonar-me que alguna cosa fallava. Sabia i em veia a mi mateix per altra banda, també com un optimista radical (d’arrel). I clar, quan vaig fer la prova d’encaix, vaig veure que això del sentiment romàntic i l’optimisme genètic o adquirit (sic) eren mal companys de classe. Així, la conclusió em va portar a adonar-me’n que els meus desventurats amics wertherians i romàntics, amants de la naturalesa, dels valors medievals, refractaris a la llum del pragmatisme il·lustrat i de la ciència com a font de progrés, etc. eren tot això que dic, però en absolut optimistes nats.

Aleshores, no sense cert desencís vaig haver de reconèixer que de jo de romàntic, potser si, ma non troppo. Però em va ser igual. Això no em feia ni em fa gaudir menys de la seva música. Tampoc de compartir amb ells certs valors.

Per tant Ramon, com combines tu aquestes dues identitats forçosament excloents?

7.- Finalment, a tall més de tipus biogràfic penso que hi ha coses que també em sobten una mica de la seva narració. Per exemple, la solapa del llibre ens indica que l’autor del llibre és llicenciat en ciències empresarials i també en humanitats. Normalment un llibre tant de tipus autobiogràfic com aquest l’aspecte formatiu hi sol aparèixer. Ni una línia sobre la seva vida universitària? O sobre l’experiència intel·lectual de la seva formació ja sigui en un àmbit del coneixement (ciències empresarials) o en l’altre (humanitats)?

Es nota però que Ramon Gener té una formació ampla i formada per una gran diversitat d’elements tan aparentment distants entre si com ho són els grans clàssics universals i els seus autors, les diferents cultures, la historia, l’art, la mitologia etc per una bada i els videojocs, o les noves tecnologies, l’economia per l’altra. Penso que aquesta amplitud temàtica d’elements és ben pròpia d’un humanista subjugat per la curiositat d’un nen que diu i demostra coherentment portar encara dintre seu, quan ens mostra el seu ampli coneixement argumental de la sèrie novel·lística de JK Rowling, Harry Potter.

Per concloure. Com deia al principi no tinc per costum donar-me a recomanacions. Però com veieu aquest és un llibre que no pot fer mal a ningú, ans el contrari farà de ben segur passar una molt bona estona a qui el llegeixi. Aquest és un llibre autobiogràfic atípic, singular i de pensament contradictori com ho som tots els humans. I que més enllà del seu contingut didàctic en la cosa musical i operística és també interessant pel seu contingut polièdric en la cosa cultural (tant amb c minúscula com amb c majúscula) i per tan amè refrescant, dolç i sucós com sempre ens ve de gust i encara més ara en la plenitud d’aquest recentment estrenat estiu 2014.

PD: Em queden encara algunes altres qüestions, però l’extensió del post en recomana l’omisió.

 

Anuncis

Juny 2014 i cases reials


En el meu darrer post deia que l’enunciada recuperació econòmica s’acceleraria més ràpidament del que podia preveure’s. Advertia que era un vaticini sense fonament empíric, d’economista barroer. Ens trobem a mitjan d’any i no sabem com acabaran els indicadors. Ni tan sols quines noves sorpreses i quins nous esdeveniments econòmics, polítics, socials o culturals tindrem d’aquí a finals d’any.

La imprevisibilitat creix en relació directa amb la velocitat i encara més en la seva versió superlativa, és a dir, la velocitat sobre la velocitat o el que és el mateix, l’accel·leració. Sembla tanmateix que no tenim ni volem tenir aturador en aquesta carrera a favor d’aquests dos fenòmens de la física (la velocitat i l’accel·leració) i seguim per tant, mirant d’accelerar-ho tot. Fins i tot accelerem les partícules amb la pretensió de resoldre més rapidament els misteris de la creació de l’univers.

Deia, però que ens trobem tal com m’he referit abans a mitjan del 2014, concretament en el mes de juny. I aquests dies es recorda que fa exactament cent anys es va produir un fet no previst; l’assassinat de l’arxiduc de Francesc Ferran d’Àustria a la ciutat de Sarajevo. L’esdeveniment que va suposar el detonant de l’esclat de la primera guerra mundial. Per cert, a vegades s’omet que en aquest atemptat també es va assassinar la seva muller, Sofia, duquessa de Honenberg.

Els historiadors comparteixen la visió que la tensió política a Europa era en aquells temps força elevada i que els diferents governants dels diferents imperis implicats tenien ganes uns dels altres. Alguns historiadors inclús han afirmat que un excés de testosterona impulsava reaccions, declaracions i decisions, cosa que el final els va portar irremeiablement als seus respectius exèrcits a l’arena de la confrontació sense precedents.

L’arxiduc Francesc Ferran havia de ser el successor de Francesc Josep I d’Àustria a la corona de l’Imperi Austrohongarès, que arribada certa edat anava en retirada i ja pensava en el relleu quan de manera imprevisible va veure –amb la matança del seu successor- com s’estroncaven per ell i pel vast imperi Austrohongarès, els plans pel relleu previstos.

La cosa, com és ben sabuda va acabar molt malament per la família dels Habsburg. En finalitzar la cruenta guerra la desintegració va ser total. I l’imperi Austrohongarès va quedar reduït a les dimensions de l’actual Àustria. I amb ell, la seva dinastia extingida i aniquilada. Cal recordar que els Habsburg juntament amb els Borbons han estat probablement les dues dinasties més importants de l’època moderna europea.

Doncs bé, parlant d’aquests darrers, aquest mateix més de juny primer centenari de la desaparició del mapa dels Habsburg, ha estat el triat per la casa reial borbònica espanyola per fer el relleu generacional per abdicació de Joan Carles I en favor del Príncep Felip d’Astúries, Felip VI in pectore. Sense el soroll de fons dels tambors bel·licistes centre-europeus del segle passat, aquest relleu no es produeix però en absència de factors potencialment desestabil·litzadors i altament adversos a la causa monàrquica.

No entraré en l’anàlisi dels fets presents. Però és ben cert i just dir-ho, que hi ha hagut un bon nombre de concentracions i força més veus en forma de declaracions, intervencions públiques i articles, de les que es podia preveure inicialment, sobre la conveniència com a mínim de sotmetre el nomenament de Felip VI com a cap d’Estat a referèndum electoral. Uns altres voldrien la desaparició accel·lerada del sistema monàrquic per considerar-lo del tot obsolet. Un altre cop la velocitat i l’accel·leració…

Tampoc parlaré del procés català. No cal. Però també és cert que aquest presenta pel nou rei tanta o més capacitat pertorbadora que l’anterior. Sembla que per les seves declaracions inicials l’estil continuista del seu pare serà el que el Príncep actual acabarà adoptant – si és que no ens sorprèn- en la gestió de la cosa catalana.

En aquest sentit no sé què deu tenir al cap el quasi contemporani d’un servidor i proper rei d’Espanya. Però millor que sigui prudent en la gestió de les seves pretensions –siguin quines siguin- si no vol que li passi el contrari de què tenia planificat. Ja se sap que el destí passa males jugades. Evidentment no temo per la seva integritat física a la manera del seu vell company de professió austríac, ni de bon tros. Però farem bé en reconèixer que poc o molt poc podem saber allò que l’espera.

Els temps d’ara són extremadament molt més difícils de gestionar. Les xarxes –totes- de les quals ens hem dotat els humans creen un sistema social neural molt més complex i això impedeix que qualsevol empresa per petita o gran que sigui, no diguem una societat o un país es pugui governar seguint un pla establert. La presència de factors exògens i imprevistos ho impedeix de soca arrel.

Amb la desaparició de la casa habsburgesa Stefan Zweig, en el seu relat memorialistic “El món d’ahir”, deia que amb la caiguda d’aquell imperi com a conseqüència del conflicte més gran i més sagnant que s’havia produït fins aleshores – la primera guerra mundial- desapareixeria per sempre el món de les certeses i les seguretats i amb ell tot un conjunt de valors i assumpcions.

Reiterant així que el regnat de Felip VI no vull que se l’endugui cap deflagració, ni desitjant-li res negatiu en el personal, sí que no puc evitar plantejar-me amb molta curiositat i expectació com es resoldran els esdeveniments futurs que haurà de fer front. De les monarquies occidentals, la seva és sens dubte la més seriosament qüestionada, la més dèbil i la més amenaçada. També degut al llegat clarament en declivi (cosa insospitada només uns anys enrera) com a conseqüència de desafortunades accions individuals o familiars de l’abdicant.

Res ni ningú ens pot donar la més mínima pista del què passarà però posats a especular, amb tantes adversitats, amb tantes inesperades oposicions i amb tantes tensions territorials no seria gens desgavellat imaginar que un gir imprevist, un altre cop, posi fi de manera sobtada a la corona d’avui, almenys en l’àmbit i la forma que la coneixem en aquests moments de transició.

Seguirem d’aprop els esdeveniments.

PD: En acabar d’escriure aquest post llegeixo la notícia que un destacat endeví li augura un regnat no més enllà dels 7 anys. Predicció que neguiteja als més monàrquics o juancarlistes perquè també inclou que aquest arribarà al final dels seus dies l’any que ve.

2014. Any de sortida?


Només els economistes mediocres fan previsions sobre l’evolució de l’economia sense dades contrastades. La intuïció, les sensacions o les percepcions personals extretes de converses de carrer no són mai ben vistes des del punt de vista del rigor acadèmic o professional. Per això cal ser sempre prudent en els judicis i encara més si aquests es pensen posar negre sobre blanc deixant-ne per tant, constància escrita.

No disposo de cap dada a mà que corrobori el que diré ara. No he basat els meus arguments en cap font de primera mà que els justifiqui. Tampoc tinc a l’abast cap model macroeconòmic que em permeto fer cap sentència en un sentit o altre. Tampoc de cap estudi aprofundit. Així doncs em dedicaré tot seguit a fer anti-ciència i de la bona. Enuncio que el que tot seguit deixaré anar es basa únicament en allò tan poc objectiu com el palpit i la presumpció. A l’estil del pèssim economista que he mencionat anteriorment. Així que agafeu-vos fort.

En termes econòmics serà un any molt més positiu del què sembla. Que ningú pensi que em paguen els partits polítics que els interessa difondre aquest missatge. Tot el contrari. Si alguna cosa he après ja a la meva edat, és a mal fiar-me de les promeses interessades de molts col·lectius. Usualment sóc  crític en les asseveracions que a tot i a dret ens serveixen en safata dia rere dia. I tendeixo a vegades compulsivament a qüestionar-ho tot.

Tot i així flairo unes ganes boges de sortir de la fastigosa crisis que tant de mal ha fet. Noto que hi ha molt desig reprimit de consumir (parlo dels que han pogut mantenir els ingressos però que han preferit posposar despeses) i observo també que hi ha en les empreses molts plans d’inversió en el calaix dels seus principals executius que desitgen deixar d’estar congel·lats per cobrar vida amb tot el seu vigor.

És força compartit que l’economia està directament correlacionada per la psicologia. De fet, la paraula depressió, que sovint s’utilitza per a descriure els seus períodes recessius més profunds, n’és clarament una evidència. És per això que crec que de manera similar a l’humana, a la sortida del pou no li segueix la tristesa ni la paral·lisis ni la desapetència. Sinó tot el contrari, el comportament pendular propi dels humans ens portarà a l’altra banda; no necessàriament a la bogeria desfermada dels anys més “excitats”. Però si a recobrar l’energia i les ganes de viure en millors condicions. D’aquesta manera les xifres de consum impulsades per un escenari menys amenaçador, la consolidació dels esforços exportadors dels darrers anys, la progressiva reducció dels nivells de deute privat i públic, així com el menor cost del recurs financer, contribuiran decisivament a treure el peu del forat. I aquest procés es retroalimentarà amb força.

El motiu d’això breument explicat s’anomena “efecte del contagi anímic” però aquest cop en positiu.

La confiança exterior millora i l’interior també noto que ho està començant a fer. I això anirà a més. Així contra el que diuen els “experts” la sortida de la crisi no serà tan suau com prediuen, sinó que serà més plena i decidida del què ens pensem. S’admeten apostes.

Per tant si us dic: “molt bon any a tothom” no ho dic tant com a desig (que també) sinó també en la convicció de què per a molts serà clarament un any força millor que l’anterior.

Josep Maria Espinàs. Una vida articulada.


Reconec i no em sap greu dir-ho -tot el contrari- que m’agraden els llibres de l’Espinàs. No els he llegit tots, és clar. Entre altres raons perquè en té unes quantes dotzenes fruït d’una llarga vida dedicada a l’escriptura en tota mena de gèneres.

El Josep Maria Espinàs té ara 86 anys. Recordo que per Sant Jordi de fa tot just 1 any i mig (2012), vaig poder obtenir d’ell la dedicació personal al llibre que aleshores publicava: Entre els lectors i jo. Em va semblar que tot i l’edat, mantenia una salut física i mental extraordinària. Un ja firmaria ara mateix. Després d’intercanviar unes paraules em vaig alegrar d’haver pogut estrènyer la mà d’un dels escriptors actuals més rel·levants de les nostres lletres. D’això potser no n’hi ha prou
consciència. dedicatòria

Com és sabut l’autor té un bon record (de Guiness?) en nombre d’articles diaris. Més de 11.000, durant 35 anys. Quina constància!

El seu darrer llibre n’és precisament un recull. Una selecció d’aquestes petites peces literàries recollits en un autèntic corpus de 500 pàgines. Una Vida Articulada (Edicions La Campana) que per cert, ja s’ha tornat a editar recentment. Una vida art

I quin plaer m’ha donat llegir-lo. És un compendi ple de saviesa, respecte, fina ironia, amenitat i bonhomia. La seva manera d’escriure és planera i entenedora, lluny de barroquismes i ampul·lositats. Crec que haver-se mantingut fidel en aquest estil des dels seus inicis, ha fet possible en part, l’ampla difusió que avui té de la seva obra.

La perspectiva autobiogràfica hi és òbviament present. Per tant, s’hi entreveu el seu caràcter, la seva personalitat. I crec que tothom estarà d’acord en què Josep Maria Espinàs és tot un senyor en el sentit ple de la paraula. Alguns dirien un senyor dels d’abans, dels que ja no se’n troben. El motiu, una profunda educació, correcció i gentilesa. Però per altra banda, per uns hàbits personals i professionals. Segueix utilitzant una Olivetti, fuma en pipa i viu allunyat dels estris informàtics del nostre temps i de les xarxes socials.

L’Espinàs el pot llegir des del més erudit lector al més casual i menys habitual o habituat. Aquesta n’és també la seva gràcia, que agrada o pot agradar a tothom. Si això ho combinem amb l’amplitud dels temes que tracta -molts directament relacionats amb la condició humana, la societat o la natura- ja tenim l’abast universal de la seva obra servit. I malgrat que la fórmula sembla senzilla cal dir que no és gens fàcil saber captar i interpretar els fets i les coses per a exposar-los amb tanta claredat i el·legància.

La base és la capacitat d’observació subtil i analítica, probablement exercitada durant molt de temps, oferida de manera amable i relaxada. Ell fa com si la complexa realitat es pogués passar per un sedàs –el seu- i es pogués presentar de manera totalment entenedora, sense dificultats i alhora suggerent. Musicalment aquest concepte em fa pensar en Mozart, que fa de la composició allò fàcil i senzill quan en realitat, no n’és gens.

És precisament per aquesta capacitat tan manifesta que m’agradaria poder-li demanar que abordés aquells temes més de tipus transcendental o filosòfic però que -així ho diu en algun article de llibre- ell sembla rebutjar. No voldria ser injust amb l’autor demanant-li allò que no vol fer. Però voldira imaginar-me la satisfacció que em produiria la seva versió per exemple, sobre el fet religiós, l’existència humana o l’art, a mode d’assaig, encara que fos breu.

Josep Pla, diu sobre Josep Carner: “… Carner, fa l’efecte de l’home que ha imposat uns límits a la seva vida mental per delicadesa -per timidesa, potser- encara, per sentit del ridícul…”

Bé, no sé si el nostre autor té aquesta aversió per un motiu similar o no. El què si se és que una persona tan llegida, tan viatjada i tan culta com ell, indubtablement seria un gaudi pels seus lectors, si es decidís per un nou “andante” sobre qualsevol altra qüestió que es trobi un mica més enllà de la present quotidianitat.

De ben segur té idees i encara força. Però també té opcions personals i no sóc jo ningú per demanar-li a un home, a un senyor com ell -que tan altres coses ens ha donat- allò que no vol o no li ve de gust.

Mentrestant, li desitjo molta salut, molts viatges i els anys suficients per tal de què pugui veure com aquesta catalanitat que sempre ha defensat tingui el marc de reconeixement que encara li falta. Però que amb una mica de sort podrà tenir ben aviat.

Vacances, algunes lectures i un setembre intens


Que bé que s’està durant les vacances. Probablement massa i tot. Però tot passa i encara que s’hagi convertit en políticament incorrecte, vull dir que em fa una mica de mandra tornar a la rutina. Aquesta és la veritat.

Ara però no està bé dir això. Són molts els que et diuen: Però què dius? No et queixis! Tu rai que tens feina!, Et sembla bé protestar quan són molts els que no en tenen?Imatge

No dic que no tinguin una mica de raó. Però els comentaris que fem, els pensaments que tenim són sovint fets des de la més estricta subjectivitat. I els hem de poder expressar lliurement. Per aquesta regla de tres podriem dir que els que no tenen feina -però que reben alguna mena de prestació o suport- no poden queixar-se perquè almenys menjen, quan ara fins i tot sembla -segons el nostre Síndic de Greuges- que hi ha centenars de nens i persones que no s’alimenten bé a casa nostra.

Bé, fet aquest apunt que espero no molesti ningú, us deia que s’està molt bé durant les vacances perqué aquestes ens ofereixen aquell lleure que tots necessitem o volem per dedicar-nos a les nostres inquietuts, interessos, preferències i hobbies.

En el meu cas, la lectura una d’elles. Per aixó, seguidament penjaré algunes ressenyes que m’he permès el luxe de fer amb la idea de compartir-les amb tots vosaltres i que em feu arribar els vostres comentaris, si voleu.

D’aquesta manera ens distreurem una mica tots plegats d’un setembre que ha arrancat fort -després d’un agost, també mogudet- enmig dels enrenous sirians, gibraltarencs, espanyols i catalans. Respecte aquest darrer, serà curiós, penós i divertit alhora la guerra mediática que es produirá, de ben segur, a partir de la diada.

Per ara, res més. Aprofito per saludar-vos a tots amb una forta abraçada virtual.

Som intel·ligents?


Diu José Antonio Marina -per mi un dels més il·lustres pensadors del panorama actual- que porta tota una vida estudiant el fenomen de la intel.ligència des de la filosofia (base del seu coneixement) a la biologia, elaborant-ne una teoria que comença en la neurologia i acaba en l’ètica.

En aquest procés, fa ja unes dècades apareixia un nou concepte del tot revolucionari relacionat amb la Intel·ligència, la Intel·ligència Emocional, feta famosa en l’àmbit científic i popular per part de l’americà Daniel Goleman.

Tot i reconeixent l’aportació d’aquesta nova perspectiva (la IE), Marina ens diu però que cal anar contemplant una nova forma de valorar, considerar o estudiar la Intel·ligència. La intel·ligència executiva. Per ell, de poc serveix ser destre en la gestió de les pròpies emocions i en la comprensió de les alienes si som uns inconstants en tot allò que ens proposem, si no ens sabem concentrar en les tasques importants o som uns procastinadors nats, entre d’altres exemples.

Pels que no estigueu segur del significat del concepte procastinar, deixeu-me ajudar-vos una mica, però agafeu-vos abans. Procastinar és l’acció o l’hàbit de deixar per a més endavant accions o activitats que cal atendre per altres més irrellevants i agradables. És a dir, allò de deixar el que ens costa per l’endemà…

Touché. Qui no hagi procastinat mai que aixequi el dit ara mateix. Qui mai hagi estat inconstant en algun dels seus propòsits que deixi de llegir. No li aportarà gaire aquest text.

Per Marina, la funció de la intel·ligència executiva és literalment: “…la de dirigir todas las capacidades humanas como: evaluar, hacer proyectos, planificar, tomar decisiones y dar órdenes a nuestra máquina no consciente de producir ocurrencias…”. Deu n’hi do. Sens dubte, un repte força ambiciós mirar de ser executivament intel·ligent. Per sort, l’autor ens avisa de que aquesta intel·ligència no és innata, i per tant es pot adquirir (i de fet s’adquireix) en el transcurs de la vida.

Aquesta nova idea sobre la intel·ligència que va més enllà de la intel·ligència tradicional o de la intel·ligència emocional,  proposa considerar l’existència d’un director d’orquestra per a la presa de decisions i una assignació correcta de la resta de recursos per a la consecució de metes. Ja em perdonareu però això de l’assignació correcta dels recursos em recorda la avui en dia, mal ferida disciplina econòmica.inteligenciaejecutiva

Si teniu ocasió feu-li una ullada al tema. Reconec que és suggerent. Vaig llegir aquest llibre al setembre de l’any passat (fent-lo coincidir expressament amb la represa professional) i els consells, exemples i descobriments que ens hi mostra fan pensar força i animen a fer una mica el camí cap a una major competència executiva.

De totes maneres, per a mi té una pàtina excessivament racionalista. Potser és perquè sóc romàntic de mena però sempre he pensat que el millor de l’establiment d’objectius n’era precisament el camí, amb els seus racons i meandres, els seus pendents i els seus descensos. El camí porta sorpreses i companyies. I proposa també noves rutes.

On està el plaer de l’obligació incomplerta? (que no em sentin els de la feina) I el gust per les petites l’auto-traïcions?  Suposo que tot això deu poder encaixar-se també en aquesta nova perspectiva sapiencial. Ara bé no tinc clar si com a defectes a eradicar de soca arrel o com aspectes que hi poden conviure-hi amb certa harmonia? Convindria preguntar-ho al José Antonio Marina. I vosaltres, què en penseu?

La Boxa i la TV


L’altre dia fent zàping amb el comandament vaig anar a parar a un canal en el que retransmetien un combat de boxa. Estupefacte, vaig sentir els elogis d’un dels comentaristes vers un dels dos boxejadors, més o menys en els termes següents:stopboxok

 “… el boxeador que defiende el título es tremendamente inteligente. Su estilo es muy elegante y es un auténtico placer verle en combate. Se caracteriza por mantenerse harmoniosamente en el ring en todo momento y busca siempre la ocasión idonea para con una mano limpia, mandar al contrincante a dormir en la lona…”

Us puc assegurar que per la cara que feia aquest defensor del títol, adjectius com elegant i harmoniós no haguessin estat mai els primers que m’haguessin vingut al cap. La metàfora de la ma neta que envia a dormir a l’opositor, també em va deixar fora de lloc. Quasi és a mi a qui, per l’astorament em deixa KO amb aquests comentaris.

I és que com sempre passa hi ha gustos per a tothom. I se suposa que cal respectar-los sense criticar. Però no puc evitar fer la reflexió sobre fins a quin punt a vegades ens trobem davant d’abusos del llenguatge.

També passa que en el món dels “toros” comentaris d’aquest tipus també hi són força habituals. També en el món dels esports. Sobretot quan cal referir-se als jugadors que més destaquen. Sabem que en el món del futbol, per exemple, també hi ha (suposats) Picassos o Mozarts… com sabem també que hi ha jugadors que juguen amb cert avantatge perquè alguns confirmen categòricament que tenen a Déu (nostre senyor) al seu favor. ¿O no heu sentit mai l’expressió: “Déu és argentí”?

Pretén el comentarista ensenyar-nos a apreciar la bellesa intrínseca de la boxa? Es creu realment al peu de la lletra la veritat de les seves pròpies paraules? No ho sé. Prefereixo pensar que l’embriaguesa que li genera l’intercanvi de cops de puny el porta a cometre clarament un abús del llenguatge. M’inclino més a pensar que el narrador el què pretén és presentar la follia pugilística com a manifestació artística equiparable al ballet “El llac dels cignes” o el de “La bella durment”, per exemple cosa que m’horroritza i m’indigna.

Trobo que una activitat d’aquest tipus (per negar-me a utilitzar el terme esport) que tants efectes nocius acaba comportant a qui el practica (la “Demència Pugilística” és una malaltia neurodegenerativa reconeguda) hauria de començar a replantejar-se seriosament.

Està clar, que utilització de la metàfora i de l’eufemisme ens pot seduir a donar un vot d’oportunitat a seguir escoltant, veient i consumint un determinat espectacle. Però encara està més clar que l’espectacle de la violència penetra en les llars de manera immune i que només amb la nostra ferma voluntat d’exercir una actitud crítica i reflexiva ens hi podem oposar. I més quan la TV s’esforça hipòcritament a revestir-la de digne, estetética i entretinguda.

El Messies de Händel


Arriba Nadal i amb ell els seus dies de festa. Siguin poc o molts els que amb fe catòlica assisteixin a les diferents manifestacions religioses d’aquests dies, hi ha també motius pels no creients, ateus o agnòstics per trepitjar els grans temples cristians de la nostra geografia. La raó: l’autèntica profusió de concerts de música sacra que es presenten per aquesta època, com també per Setmana Santa.Händel (1685-1759)

Per exemple, el celebèrrim Messies de Händel (Georg Friedrich Händel 1685-1759) és el desembre un dels més representats. Sense anar més lluny, ahir a càrrec de l’Orquestra Barroca Catalana i Cor Lieder Càmera. El lloc: la Basílica de Santa Maria del Mar; altrament coneguda per alguns com La Catedral del Mar arrel d’un passat èxit editorial (best seller d’Ildefonso Falcones) se’n van fer una magnífica interpretació. Llàstima que les dimensions del temple es presentaven descomunals en comparació a la potencia vocal dels solistes (que no del cor).Santa-maria-del-mar

Com es recordarà, “El Messies” és un oratori de quasi dues hores de durada que té per un dels més celebrats fragments el famós “Al•leluia“, banda sonora d’un bon nombre de casaments religiosos (no sé ben bé per què, tenint en compte que aquest “Al•leluia” té a veure en la resurrecció de Crist i per tant en l’època de Pasqua).

“El Messies” es va estrenar a Dublín l’abril del 1742, quan aquí Barcelona tot just havien passat només 28 anys de la nostra derrota davant del setge ferotge perpetrat per Felip V. Aquest monarca, que no se’n sortia sol va haver de recórrer amb suplica a la col·laboració del seu avi francès Lluis XIV per tal què li aportés un petit contingent militar de “només” 20.000 homes (amb la seva corresponent artilleria) per enderrocar la tossuda resistència catalana.

Ens trobem enmig de l’època Barroca europea que relativament poc temps després es posaria en marxa per escalfar els motors i entrar de ple a la Il.lustració. Així, mentre els catalans seguíem llepant-nos les ferides provocades per la desastrosa guerra de Successió i els del centre de la península intentaven crear una Espanya unificada a base de la força, entre tots perdíem el nord (mai més ben dit) de la revolució en el camp del pensament i de la cultura. A Europa (sobretot França, Anglaterra o Alemanya) s’estaven ja pre-configurant els primers Estats-Nació amb els seus defectes i les seves virtuts.

Uns cinquanta anys més tard de l’estrena de l’obra en qüestió, a França, la indolència i la displicència tan de la noblesa com de l’església acabarien encenent la guspira de la irritabilitat. La desfavorable evolució de l’economia estava provocant a les classes populars grans retrocessos en poder adquisitiu fins el punt de començar a patir fam i tota mena de penúries. A la llarga, com és sabut, això li costaria el cap (entre uns quants milers) també al rei francès Lluís XVI (que tant abadonada tenia a la Maria Antonieta per culpa d’una fimosi), hereu de l’anteriorment esmentat proveïdor militar de Felip V, Lluís XVI.

Clar que d’aquest darrer fet fa ja més de 200 anys. Però alguns diuen que el malestar actual comença a presentar alguns paral·lelismes evidents amb moments històrics previs a fets violents o revolucions. No sé si és el nostre cas. Per saber-ho caldrà anar prenent puntualment el pols a la violència del carrer. De moment aquesta no es fa notar gaire. Caldrà anar seguint-ho. Però si per aquelles coses veiem que la fúria al carrer comença a créixer, de ben segur ja”la tindrem liada, i de valent”.

Mentre tant, entre torrons, crisis, dies de festa, excessos gormands i manifestacions religioses, cal que ens anem proporcionant estones agradables per experimentar l’art en la seva plenitud i dotar-nos aquests dies i sempre d’aquells ingredients tan necessaris per l’esperit com la música sacra de Händel, la de Bach o la de qui sigui amb la condició que incorpori aquest imprescindible substrat.

De moment, res més. Desitjar-vos un Bon Nadal i bons aliments.

Heròdot i els orígens de la història


Una de les gran sorts que tenim com a país és que malgrat el poder destructor d’aquesta crisi que tan ho enrareix tot, encara hi ha pulmons culturals que ens permeten respirar una mica de cultura.

Ahir al nostre estimat Ateneu barcelonès es presentava  la publicació del volum IX i últim de la Història d’Heròdot de la col•lecció Bernat Metge, amb traducció renovada i posada al dia a carreg de Joaquim Gestí. A la taula hi havia a banda de l’esmentat traductor, el prestigiós hel•lenista Jordi Pàmias professor de la UAB, Ramon Alcoberro, filòsof i ponent de la secció de Filosofia de l’Ateneu Barcelonès i Francesc Guardans, vicepresident de l’Institut Cambó.

És del tot evident que Heròdot (Halicarnàs, 484 aC – Thuris, 425 aC) és un personatge central de la cultura europea. Savi i historiador (el primer de la història i valgui la redundància) ens va deixar com a llegat una obra monumental on a banda de narrar els fets que li van tocar viure (la Grècia Clàssica en el seu apogeu), ens revela les passions del homes i ens parla de les seves debilitats. I dic, parla (del verb parlar) per què el contingut narratiu de la seva “Història” hi predomina més que la pretensió analítica i documental de les seves fonts. Per això Heròdot, gaudeix més de les preferències dels filòlegs que dels historiadors, sobretot dels de forta tradició marxista.

Alguns, argumentant una teòrica falta de rigor en les seves descripcions, el consideren inferior en rigor historicista envers l’altre gran historiador que ens van deixar el grecs, Tucídides. Però a canvi, el fa especialment més agradable de llegir sobretot per què, tot mantenint una considerable distància en relació als fets que observa i ens explica (cosa estranya en els temps que corren) la seva obra conté nombroses anècdotes que nodreixen el coneixement i contribueixen a millorar-ne el ritme i el plaer de la seva lectura.

En aquesta presentació de la nova edició del volum IX, es va esmentar que Ryszard Kapuściński, periodista, escriptor i assagista polonès, en el seu llibre Viatges amb Heròdot explica que Heròdot era temut per la censura estalinista. No és gens d’estranyar. En general, tot el què es pensament, cultura i lliure expressió acostuma a generar milers d’anticossos als partidaris dels totalitarismes. Per això, amb el llegat d’Heròdot i per extensió de tota la saviesa clàssica no només tenim l’antídot ideal i necessari, sinó tota la connexió necessària amb els valors humans per fer-nos més savis, educats i cultes. D’aquí, la importància de mantenir els lligams amb els clàssics i de practicar-ne l’assiduïtat sempre que puguem.

Felicito, per últim l’edició renovada d’aquesta Història a tots els que l’han fet possible així com a tots els altres que amb d’altres iniciatives permeten dia a dia que els pulmons culturals del nostre país segueixen bombejant l’aire humanístic i cultural que tanta falta ens fa.