Si Beethoven pogués escoltar-me de Ramon Gener. Un comentari.


Normalment la prudència i la constatació de l’enorme pluralitat d’interessos, preferències i caràcters de les persones m’impedeix de recomanar llibres, concerts o experiències que m’han agradat o satisfet mínimament. Tampoc sóc crític literari, artístic o d’altra mena per valorar públicament i erudita aquests tipus de coses.

Això no obstant, gràcies al dret que tots tenim a dir la nostra sobre el que vulguem –sempre i quan ho fem amb el degut respecte- em proposo comentar-vos una delícia editorial que m’ha regalat la família. Es tracta del llibre: Si Beethoven pogués escoltar-me, escrit per Ramon Gener, el mediàtic presentador del programa Òpera en texans a TV3, editat per Ara LLibres i què portant-ne ja cinc edicions consecutives aconseguiex posar-lo al nivell del programa quant a receptivitat.

Si Beethoven fotoHaig de reconèixer que el primer cop que vaig veure un capítol del programa Òpera en Texans em va semblar una autèntica frivolitat, una cosa de mal gust. Tot era exagerat, impostat, condensat i reduït a categories llastimoses. El mateix títol ja em feia mala espina. Sobretot quan al final del programa l’execució d’algun fragment rellevant (modernament un highlight) de l’òpera en qüestió es deixava en mans d’un insensat grupet musical de tercera divisió, que amb dolorosa profanació en feia una interpretació barroera i disgustant. La idea de veure com algú, sense res més que oferir que un trist fil de veu que de manera recurrent abusa del falset, entra a la pantalla televisiva per la porta de l’òpera, em suposava (i encara em suposa) una desnaturalització deshonesta que pot portar a fer creure que aprendre allò que és important saber no cal cert esforç.

La raó? Sempre he cregut que en segons quines matèries no tot si val. Fer entrar, amb calçador un camp tan enorme, bell i complex com ho és l’òpera és arriscadíssim. Al cap i a la fi, crec que era Schopenhauer qui deia alguna cosa així com que fer llegir sobre els clàssics era com fer donar l’aliment a un tercer per tal de què te’l mastegui prèviament, per fer veure que cal viure sempre en primera mà el goig de la més alta expressió literària o artística.

Amb tot però en aquest primer capítol i en els successius s’hi veia un treball de preparació considerable. Tant des del punt de la realització com del guió. Un programa preparat a fons i amb detalls ben pensats. Cal reconèixer la dificultat d’explicar tota una òpera en poc més de trenta minuts, (quan normalment les operes duren normalment de tres a gairebé cinc o més) tenint-ne sempre present el context històric-musical, vital de l’autor, les pretensions, missatges o arguments del compositor, les seves fonts d’inspiració, el resultat i l’acollida al dia de l’estrena i un bon grapat d’elements secundaris tals com anècdotes etc. I encara més si aquest esforç va dedicat a una persona no iniciada o no necessàriament culta, per tal de què hi entri, l’entengui i la pugui gaudir, sense per altra banda avorrir (o ofendre) al de nivell mitjà o de grau avançat.

Ara, tot just quan està a punt d’acabar-se la tercera temporada ha estat publicat aquest divertimento (en el millor dels sentits possible del terme), en el que hi descriu la seva relació amb la música amb un llenguatge planer i assequible com si fos pensat a manera de conversa de sobretaula o tot prenent un cafè. La lectura de les seves 226 pàgines flueix a una velocitat vertiginosa. Us ho puc assegurar. Si no feu-ne la prova quan aneu a la llibreria.

S’hi nota, com en el seu programa, una treballada voluntat d’agradar al lector que crec que aconsegueix força. Ens hi trasllada les seves reflexions, experiències, preocupacions i tota mena de peripècies vitals que són sovint divertides, a vegades tristes, entranyables, curioses i interessants. I sempre des d’un punt de vista original i una mica naïf cosa que contrasta amb una hipotètica imatge de personatge encantat de conèixer-se a si mateix que algú podria tenir d’ell.

És un llibre que vessa de manera incontenible passió musical, però també vital, que transmet il·lusió i injecta optimisme. Que fa pensar sobre el compromís moral de l’autenticitat amb un mateix i invita a no deturar-se en la recerca de la pròpia i aliena felicitat proporcionant alguns consells dins i fora de l’àmbit musical. Ara bé, si el soliloqui de Ramon Gener (més que una conversa de cafè) que és tot llibre d’aquest estil, fos una conversa real, i un servidor en pogués ser-ne interlocutor no m’estalviaria de preguntar-li algunes qüestions. Demandes, que més enllà de satisfer la meva curiositat personal, crec que podrien servir també als altres lectors de cert contrapunt reflexiu. Algunes d’aquestes podrien ser:

1.- Com és que pràcticament ni tan sols esmenta l’aportació de Donizetti o Bellini dos enormes compositors operístics, excel·lents creadors d’originals melodies i considerats tan o més importants que els francesos Bizet o Gounod que altrament si surten ben parats?

2.- Si bé és veritat que de J S Bach en diu que és possiblement el músic més gran de la història (pàgina 194) ¿perquè li reserva tan poc espai? I quan ho fa és només per esmentar-ne un aspecte tan tangencial de la seva vida com és la seva faceta divulgativa concretada en la portada de la música al carrer o a la cafeteria Zimmerman?

Personalment em sembla poc. L’aportació de Bach a la música mereix una mica més. Al cap i a la fi la gran majoria dels compositors romàntics van acabar manifestant el seu més gran respecte i deure de gratitud envers la seva extensa obra musical.

3.- Com és que les interpretacions operístiques que esmenta en el llibre, no n’hi ha cap de tenors, barítons, sopranos, mezzos, etc. de les anomenades generacions joves? Generacions a les quals ell segur hauria pertanyut si hagués pogut consolidar el seu somni d’esdevenir un baríton de “lliga de campions”?

4.- Ens parla de la necessitat d’escolar la música amb el màxim d’obertura mental, i no de tancar-nos en el mateix de sempre. També és d’aplicació això en la música contemporània o dodecafònica?

Reconec que algunes d’aquestes preguntes tenen un toc provocador, però estic convençut que el personatge assumiria fàcilment el repte d’entrar en el joc de respondre-les.

Més encara. Sense voler restar mèrit a Beethoven – Déu me’n guardi, jo també en sóc un amant debot- és obvi que era una persona amb serioses limitacions emocionals, malhumorat, rabiüt i feréstec. Potser una d’aquelles persones que no convidaries mai a un sopar d’amics a casa per evitar-te el risc d’un lleig o de qualsevol gest imprevist que et pogués amargar la vetllada.

5.- Això, per en Ramon, una persona que diu en el seu llibre, es troba tan a gust amb les altres persones, ¿no suposa una certa contradicció tenir-lo per referent absolut, o el referent (en singular)? Dit d’una altra manera, podem creure encara en referents absoluts personals com a mètode d’inspiració abans d’agafar allò que observem com a millor de cada ú d’ells, sense haver-nos d’emportar també les misèries que tots els humans per molt brillants i excel·lents que siguin, també tenen?

6.- Més preguntes. El nostre autor es confessa un romàntic “… Sóc un home de la primera meitat del segle XIX que per alguna juguesca del destí li ha tocat viure dos-cents anys més tard … ” (pàgina 85). És curiós, jo també ho pensava fa temps. Potser som molts els que portats per la identificació amb el gust musical i les idees d’aquells homes, s’ho han acabat plantejant algun cop.

El romanticisme musical té el què se’n diu bona premsa. És sens dubte el repertori preferit del gran públic i dels programadors i organitzadors de concerts. També en el meu cas particular, la majoria de la meva col·lecció musical ho és. Així un dia jo també vaig pensar: com m’arribo a identificar amb els romàntics!. En comparteixo tant els seus valors i ideals…

Ara bé pensant i pensant encara més sobre la meva eventual identitat romántica, vaig adonar-me que alguna cosa fallava. Sabia i em veia a mi mateix per altra banda, també com un optimista radical (d’arrel). I clar, quan vaig fer la prova d’encaix, vaig veure que això del sentiment romàntic i l’optimisme genètic o adquirit (sic) eren mal companys de classe. Així, la conclusió em va portar a adonar-me’n que els meus desventurats amics wertherians i romàntics, amants de la naturalesa, dels valors medievals, refractaris a la llum del pragmatisme il·lustrat i de la ciència com a font de progrés, etc. eren tot això que dic, però en absolut optimistes nats.

Aleshores, no sense cert desencís vaig haver de reconèixer que de jo de romàntic, potser si, ma non troppo. Però em va ser igual. Això no em feia ni em fa gaudir menys de la seva música. Tampoc de compartir amb ells certs valors.

Per tant Ramon, com combines tu aquestes dues identitats forçosament excloents?

7.- Finalment, a tall més de tipus biogràfic penso que hi ha coses que també em sobten una mica de la seva narració. Per exemple, la solapa del llibre ens indica que l’autor del llibre és llicenciat en ciències empresarials i també en humanitats. Normalment un llibre tant de tipus autobiogràfic com aquest l’aspecte formatiu hi sol aparèixer. Ni una línia sobre la seva vida universitària? O sobre l’experiència intel·lectual de la seva formació ja sigui en un àmbit del coneixement (ciències empresarials) o en l’altre (humanitats)?

Es nota però que Ramon Gener té una formació ampla i formada per una gran diversitat d’elements tan aparentment distants entre si com ho són els grans clàssics universals i els seus autors, les diferents cultures, la historia, l’art, la mitologia etc per una bada i els videojocs, o les noves tecnologies, l’economia per l’altra. Penso que aquesta amplitud temàtica d’elements és ben pròpia d’un humanista subjugat per la curiositat d’un nen que diu i demostra coherentment portar encara dintre seu, quan ens mostra el seu ampli coneixement argumental de la sèrie novel·lística de JK Rowling, Harry Potter.

Per concloure. Com deia al principi no tinc per costum donar-me a recomanacions. Però com veieu aquest és un llibre que no pot fer mal a ningú, ans el contrari farà de ben segur passar una molt bona estona a qui el llegeixi. Aquest és un llibre autobiogràfic atípic, singular i de pensament contradictori com ho som tots els humans. I que més enllà del seu contingut didàctic en la cosa musical i operística és també interessant pel seu contingut polièdric en la cosa cultural (tant amb c minúscula com amb c majúscula) i per tan amè refrescant, dolç i sucós com sempre ens ve de gust i encara més ara en la plenitud d’aquest recentment estrenat estiu 2014.

PD: Em queden encara algunes altres qüestions, però l’extensió del post en recomana l’omisió.

 

Anuncis

6 pensaments sobre “Si Beethoven pogués escoltar-me de Ramon Gener. Un comentari.

  1. ASB

    De la teva linea habitual, gran post, LLuis !
    Els altres del blog també ho són, me’ls llegeixo amb deleït però hauriem de tenir molt de temps per discutir-los. Masses temes interessants, escrits de manera assenyada, clara, acertada, alhora que comprimida. Farien obrir una quantitat ingent en quant a diversitat d’ opinions, i ja al Segle XXI no em sé explicar o expressar sols amb els 140 caràcters de la vulgaritat del twitter. (continuo oposat al ‘ si breve, dos veces bueno’.. )
    Prenc nota del llibre en questió i intentaré cruspir-me’l ràpid. Tot i que no arribaré en aquesta vida ja al teu nivell de coneixament que ens demostres en cada post, citar a Schopenauer és a l’ alçada de pocs, em considero més ‘terrenal’ .
    La discussió sobre qui va ser el més gran compositor d’ entre els clàssics és dificultosa ( semblant a la dels Beatles vs. Stones moderns i salvant les diferències ), i ningú, crec, la ha resolt encara amb arguments plausibles.
    Personalment crec que cadescun d’ ells m’ aporta una explosió de sentiments en situacions diferents que han fet que continuiï gaudint-los, em fan la vida més fàcil, segons el moment en va un o altre, la seva genialitat rau en que 200 anys més tard em/ ens fan saltar ( interiorment ) d’ alegria o tristesa, ja sigui a la butaca d’ un Palau, del Liceu, del nostre sofà o en mig d’ un aeroport o estació, asquerosos, o a la caravana de les Rondes en un Divendres qualsevol, això els fa: Grans.
    No sols ho és al mestre dels mestres Beethoven sinó també els que anomenés i perquè no generalitzar i dir: qualsevol clàssic, no puc ni vull tenir preferències, Tots es retro alimenten l’ un del altre i potser si que algún al meu rerefons està per sobre de l’ altre, però al final, tots a la seva manera i moment, eren i són Majestuosos, en plena era tecnològica tenir-los presents és memorable.
    Haurien de formar part de qualsevol plà d’ estudis, tant el saber de música clàssica o modera, com aprendre a tocar qualsevol instrument.
    Hochachtungsvoll; By the way, bon estiu, crack!
    PS: Sense Schumann o Mendelssohn se’m faria tot força més difícil

    1. lluisbernadi Autor de l'entrada

      Gràcies pel teu, més que generós, comentari.

      Sobre el llibre segur que tu el gaudiràs especialment. Ets persona de múltiples interessos culturals i de sensibilitat centre-europea. Aquest llibre també va d’això.

      Respecte sobre qui va ser el més gran compositor admeto que és una qüestió dificultosa com bé dius, però sembla que hi ha cert consens sobre la figura de JS Bach. Per això no és casual que l’anomenin també “El gran Mestre”. L’opinió però varia i evoluciona. Vés a saber si d’aquí unes dècades es considera que el millor n’és un altre o uns altres…

      I quanta raó que tens amb la música i la conveniència de què s’incopori en els plans d’estudis. Però em fa l’efecte que és una batalla perduda ara com ara. Espero que algun dia la lògica i el sentit comú s’imposin i apareixi un clam per a recuperar-la. Mentrestant les generacions actuals i les que venen en quedarem / quedaran al marge i amb l’únic recurs que espavilar-nos pel nostre compte si volem sortir d’aquesta ignorància fomentada per part d’alguns despatxos ministerials. I em freno aquí no per ganes, sinó per què tampoc és el lloc. Ja ens reservarem un dia per opinar tranquil•lament sobre aquest tema.

      Jo també et desitjo molt bones vacances amb molta música i molta lectura, si no parlem abans.

  2. gemma

    Lluís m’ha agradat molt el teu escrit, comparteixo gran part de tot el que dius, a mi també em van regalar el llibre i em va causar la mateixa impressió. Felicitats per el teu post!!!

    1. lluisbernadi Autor de l'entrada

      Moltes gràcies per les teves paraules, Gemma. Tu, que en saps tant de Música, que diguis que estàs d’acord amb el què dic, és doblement el·logiós.

Els comentaris estan tancats.